En Timoteu Pomés Figueres neix a Tàrrega el dia 1 d’agost de 1914 al carrer de la Font. És el germà petit de na Júlia Pomés, i cosí germà dels Pomés Marsal i dels Pomés Mateu. La seva personalitat i popularitat a la Tàrrega d’abans de la guerra el converteixen en un dels Pomés més extravertit i conegut de la família. Treballa de mecànic al taller del seu pare, en Francesc Pomés i Monfà. Estudia a l’escola del Mestre Plassa i obté unes bones qualificacions en els estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega.

És fundador i membre actiu del grup excursionista fundat l’any 1931 O Ara o Mai, juntament amb altres targarins com en Manel Salas, en Francesc Puiggené, en Josep Maria Martí, n’Antoni Foguet i Doll, en Miquel Alterachs, en Marsol o n’Escursol. Molts dels reportatges fotogràfics de l’entitat, que ara es guarden en un àlbum de fotos de l’entitat, són al nostre Arxiu Comarcal.

L’any 2002, en Gener Gonzalvo publica al número 15 de la revista URTX l’escrit: Timoteu Pomés. Fotògraf, on afirma que en “Timoteu fou el primer targarí a tenir una càmera de retratar “Leika”, la primera del mercat a poder utilitzar els carrets fotogràfics”. 

Durant la guerra és mobilitzat al front d’Osca. Un relat des del front publicat a la Crònica targarina diu: “Els targarins tenen les trinxeres a la primera línia de foc. Aquest «xalet», ideat i bastit pels nostres milicians, es compon d’una sola peça, dividida en dos compartiments—menjador i dormitori -dotat de calefacció, que és l'enveja de tots els milicians. Està construït amb sacs plens de terra i teulada d'uralita. La nostra entrada a la “Torra”, constituí un esdeveniment. D'encaixades i preguntes no en vulgueu més. Entre els presents recordem a Honest Aiguadé -el campió ciclista-, a Josep Vilafranca, Josep Foix, Joan Esteban, Timoteu Pomés. Josep Mo, Joan Parera, Francesc Altisent i Antoni Cots, de Tàrrega, i en Jesús Estaran, de Lleida -alguns d'ells són al front des del començament de la guerra—. Els repartim els paquets, que desfan amb il·lusió d'infants…” 1

Pels seus coneixements en mecànica, durant la guerra és traslladat del front als tallers de la Fàbrica Trepat a Tàrrega, i després, a causa dels bombardejos, es traslladen a Granollers. Allí coneix qui serà la seva companya, na Carme Puiggené, amb orígens al Talladell, amb qui es casarà l’any 1948.

Amb ella, i amb els seus cosins Tomàs i Antoni, marxa cap a l’exili el 1939. Durant aquells mesos inicials a França, en Timoteu i na Carme són un referent al servei dels targarins a l’exili. Posen en contacte familiars que s’han dispersat, porten cartes i notícies d’un lloc a l’altre, i informen del que s’esdevé arreu. Són ells qui van a veure en Francesc Plassa al camp d’Agda, per informar-lo que la seva cunyada, na Maria Castellà, es troba a Saint-Étienne i que el seu germà, el mestre Lluís Plassa, està greu a l’hospital de SaintNazaire.

Cap a finals del 1939 decideixen tornar de l’exili i les autoritats del règim li obren un expedient disciplinari. En Timoteu és enviat a un Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors, on s'està dos anys. Mentrestant el seu pare, en Francesc Pomés, és a Granollers, on ha aconseguit recuperar les seves màquines i obrir un taller de recanvis i de ballestes. A l’empresa treballarà l’espòs de na Júlia Pomés, en Celso Maquinay, i el seu cosí l’Arcadi Pomés. En Timoteu combina la feina de mecànic amb la botiga de queviures que obre l’any 1952 a la plaça de les Olles de Granollers. El matrimoni tindrà un fill discapacitat que cuidaran tota la vida fins que l’hauran d’ingressar en un centre especialitzat. 

L’empresa familiar creix i es trasllada a l’Hospitalet i la família se’n va a viure a Barcelona. Anys més tard, l’empresa familiar, CAESA, es trasllada a la Llagosta. En Timoteu Pomés i na Carme Puiggené viuran els darrers anys de les seves vides a Granollers.

En Timoteu va mantenir durant tota la seva vida la relació amb els seus amics i coneguts targarins.

Fins aquí arriba la sèrie d’escrits d’una família targarina, a qui la guerra i la postguerra van foragitar de Tàrrega. La nostra ciutat té un deute de reconeixement amb tots ells, perquè foren víctimes del seu compromís polític i social envers la nostra comunitat.

1 Els targarins al Front d’Aragó. Crònica targarina. número 806. 17/04/1937.