"Qui salva una vida, salva l'Univers sencer". Llibre del Talmud

Després de publicar el darrer capítol sobre en Tomàs Pomes, he tingut accés a una entrevista inèdita feta l'any 2009, a la vídua i segona esposa d'en Tomàs Pomés, na Marga Miró i Colea, qui moriria pocs mesos més tard. L'entrevista gravada es conserva a l'Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, població on van anar a viure, en tornar després de més de 40 anys d'exili a França i a Veneçuela. N'he fet un extracte perquè crec que resumeix molt bé la personalitat i la vida d'unes persones excepcionals. Ens parla na Marga Miró:

"Jo soc filla d'obrers i poc abans de la guerra vaig entrar a treballar a la Generalitat, a Economia, tenia 15 anys i algú, no sé qui va ser, em va col·locar al despatx del Tarradelles". 

"Després de marxar cap a l'exili, vaig fer cap a Tolosa. Vam estar quatre anys fent la resistència a França, jugant-nos la vida cada dia, passant anglesos i belgues cap a Espanya, venint per Lió, Perpinyà, fins a Puigcerdà". 

"Tota la xarxa de la resistència era catalana. Teníem una contrasenya i ens repartíem la gent pel tren. Passàvem tota la nit per fer el trajecte de Lió a Perpinyà, la majoria d'enllaços també eren catalans, o sigui que ja sabíem a qui havien d'entregar-lo, però dos o tres vegades els alemanys es van introduir a la nostra xarxa i va morir molta gent".

"A França durant la resistència vivia amb el meu marit, en Tomàs Pomés, teníem molts amics, ell era un home intel·lectual, un catalanista. Ell, en Pallach, en Rovira, jo, i tres o quatre més que... vam fer el Partit Socialista català. El Rovira em deia la Nena. Publicàvem la revista Endavant i jo li feia de mecanògrafa a París".

"Vaig conèixer al Tomàs al POUM, era amic del meu primer marit, abans que aquest morís, el vaig conèixer a Perpinyà. He tingut molta feina a guanyar-me la vida per menjar i per cuidar un home 15 anys més gran que jo, pagès de Tàrrega, un home d'una casa riquíssima que tothom el coneixia, havia tingut molts diners, acostumat a una vida. Després de la resistència vaig estar deu anys estudiant i fent de professora a França".

«Però va arribar un moment en què no tenia dret a treballar a França, un amic, un metge, que estava a Santa Cruz de Bolivia, ens va dir "Marga, si vens aquí, organitzaràs un institut i a més a més tindràs la feina que voldràs"».

"L'any 1951 vaig marxar cap a Sud-amèrica a Bolívia, primer. A organitzar els cursos. El meu marit es va quedar a França, on havíem estat vivint junts molt de temps. Com que no vam poder marxar junts, ens vam casar l'any 1955. Ell no volia casar-se perquè la seva salut era delicada".

"Després de Bolívia vaig anar cap a Veneçuela, i llavors en Tomàs va venir de Tolosa a Caracas, on vam estar un temps per anar a Nirgua, a l'Estat de Yaracuy, on vaig donar classes de francès al Liceo Simón Bolívar". 

«En Tomàs no podia treballar perquè allí va contraure una greu malaltia tropical, l'amebiasi. Un dia el vaig trobar escombrant una escala. Jo que li dic: "Què fas?", diu: "M'he llogat aquí per aviam si guanyem una miqueta de diners, tu". Agafo l'escombra i li dic "Vinga, passa cap a casa", i vam tornar l'escombra. Era un home molt preparat, però va perdre les defenses de tot».

«A Veneçuela vam criar una nena que no era nostra, que estava sempre al "monte" que diuen ells. Tenia la panxa inflada. Un metge exiliat, amic nostre del POUM, va dir: "Aquesta nena té paràsits. Si no la cuida algú, es morirà de seguida". I el meu home, que ho arreplegava tot, la va portar a casa i va créixer amb nosaltres fins als 17 anys. Llavors la vam enviar a un col·legi de Colòmbia a fer el batxillerat amb uns amics nostres. Ara és mestra. Ella era maca, havia canviat molt, ella hauria vingut amb nosaltres però no podiem fer-nos en càrrec».

«Abans de tornar de l'exili, vaig haver de deixar l'escola perquè els metges em van dir que al Tomàs li quedaven dos mesos de vida. Tenia 72 anys. "Si vol tornar a veure la pàtria, se n'han d'anar de seguida", i jo li vaig consultar a ell i em va dir: "Voldria veure una altra vegada la terra". Vam venir cap aquí, li havien dit dos mesos, però va viure tres anys.»

«Però jo sempre tinc sort. Un dia, després d'un mes d'estar aquí, no teníem casa, vaig anar al Banc Popular a fer una gestió. El Tomàs no podia viure en una casa on hi hagués molt de soroll, necessitava atencions i tranquil·litat. I em diuen "Què... què llogaria una casa barata?" i jo dic: "Home, si està bé, sí", diu: "Però, miri, hi ha una condició. S'ha de ser de Lleida i intel·lectual. Si no, no la lloguen". La casa era d'un metge que havia dit que només es podia vendre o llogar a gent intel·lectual i de Lleida. "Miri, jo soc professora" i dic: "El meu marit és de Tàrrega, molt, molt conegut". I vam comprar la casa».

«Al final, però, els metges em digueren que pel Tomàs ja no es podia fer res. "Miri, no es gasti els diners. No el porti, no hi res a fer. No té res a curar…»

1 El meu agraïment a en Jordi Amigó Barbeta, Cap de l'Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, per totes les facilitats i atencions rebudes, en fer-me partícip d'aquest document històric dels qui anomena "una parella apassionant". També el meu reconeixement a n'Úrsula Farràs Porta, que feu de conductora de l'entrevista a na Marga Miró.