Amb l'inici de la guerra n'Antoni Pomés es desvincula oficialment de les activitats polítiques i del partit d'Esquerra. Amb tot, des dels primers dies de la guerra, els seus vehicles transporten milicians d'arreu del país cap al front d'Aragó. 

La seva empresa, la Hispano Targarina, compta amb dos socis més: el seu cunyat Antoni Toló, que porta la gestió comptable, i en Ramon Llorens, que porta el taller.

Pocs dies després del 19 de juliol, els milicians detenen el seu cunyat Antoni Toló i el traslladen a la presó de Lleida. Tant en el seu cas com el de l'Antoni Secanell, i gràcies a les seves gestions i les del seu germà Tomàs, aconsegueixen alliberar-los sans i estalvis al cap de poques hores. Un cop en llibertat, en Toló i en Secanell aconsegueixen marxar cap a la zona franquista.

En aquells moments, per a molts targarins, n'Antoni Pomés esdevingué una garantia per a la seva seguretat. En el cas del clergue Joan Castellà, la seva intervenció fou suficient perquè el Comitè de Milícies el deixés tranquil. Tanmateix, els elements més exaltats del comitè targarí no van veure amb bons ulls les intervencions dels Pomés i, amb el temut Salvador Gabernet, àlies el Xato, van aprofitar el dia 5 de setembre del 1936, quan diversos dirigents del comitè eren fora de Tàrrega, per procedir al registre, la detenció i l'assassinat del doctor Llobet, persona de cultura, admirada i respectada per amplis sectors de la ciutat. Els familiars del doctor Llobet van alertar de la detenció l'Antoni Pomés i aquest, després de fer diverses gestions davant l'alcalde Devant, va respondre que no podia fer res per alliberar-lo.

En Sebastià Piera, dirigent comunista del PSUC i de la UGT, diria anys més tard: "Tots estimàvem mossèn Llobet perquè ens donava consells i franquesa i perquè reia molt. El van fer desaparèixer els de la FAI. Jo era a Vilafranca i un amic de Tàrrega em va dir per telèfon: "Han agafat mossèn Llobet", i amb un cotxe del comitè vaig volar a la presó d'Igualada a veure si el trobava, i d'allí a Cervera, i tampoc hi era, vaig entrar a totes les cel·les de presos i no hi era, i em desesperava perquè corria massa sang aquell juliol, i a la fi el van trobar com un tros de carbó perquè els de la FAI l'havien ficat dins d'una garbera de blat, en uns rostolls prop de Cervera, i l'hi havien calat foc. Aquella gent no eren treballadors, no eren anarquistes, només volien presumir de sang, no tenien altra passió que el terror i la dictadura". 1

La prudència a no contradir obertament el comportament del Comitè es devia també al fet que, des de l'inici de la guerra, la família Pomés havia refugiat a Tàrrega els parents de la família de l'industrial badaloní del tèxtil els Giró Marsal.

El diumenge dia 21 de març de 1937 moria n'Antoni Pomés Monfà a l'edat de 63 anys. Pare de l'Antoni, del Tomàs, del Lluc, de l'Arcadi i de l'Ariadna. La Crònica targarina s'hi referia així: "El seu enterrament, efectuat el mateix dia a la tarda, va constituir una imponent manifestació de dol". 2

Com moltes empreses importants, la Hispano Targarina va ser col·lectivitzada, però a la pràctica n'Antoni Pomés en va agafar la plena responsabilitat juntament amb el seu germà Tomàs. Curiosament, l'Antoni signa tots els documents com a "Gerent-propietari" en nom del "Comitè Obrer de Control de la Hispano Targarina", com el que reproduïm aquí del març del 1937 (foto 2). Quant als altres dos socis, en Toló era fora de Tàrrega i en Llorens seguia com a cap de taller.

En el decurs de la guerra, el desembre del 1937 es van militaritzar els tallers del garatge Espanya i el mes de gener de 1938 es va signar un contracte entre la Direcció General de Transports de la Generalitat de Catalunya i n'Antoni Pomés, i la Hispano Targarina feia entrega a la Delegació de Transports de la Generalitat els vehicles i els tallers de l'empresa. (Foto 3).

Quant a l'ofensiva franquista de l'Aragó del març -abril del 1938, tots els vehicles i els tallers es traslladen a Barcelona. N'Antoni Pomés aconsegueix amagar-ne alguns en magatzem de coneguts seus. Cap a finals de l'estiu del 1938, tota la família Pomés i Giró marxa de Tàrrega i es refugia en propietats dels Giró, a Badalona i a Vilanova del Vallès. D'allí estant uns es queden i altres marxen cap a l'exili. 

Ho seguirem narrant en propers capítols.

1 "El soldat de Pandora. Una biografia del segle XX". Ricard Vinyes. Proa perfils. Enciclopèdia Catalana SA. 1999.
2 "Crònica targarina". Núm. 803. 27 de març de 1937.