El recentment escollit alcalde de Tàrrega Josep Puigfel Termens va néixer a Anglesola l’any 1891 i era fill d’una coneguda família de pastissers, que de jove vingué a Tàrrega a treballar. El seu caràcter afable i divertit li valgué el sobrenom del Salao per part dels seus coneguts. A Tàrrega va conèixer qui seria la seva esposa, Dorotea Tolosana Acin, coneguda popularment com la Marcel·la. Ella havia vingut a Tàrrega amb la seva germana Presentación, des d’un Mesón situat entre Ainsa i Boltanya al Pirineu d’Osca, per treballar de cuinera a la Fonda de Ca l’Aleix. Van tenir tres fills, la Mercè, la Teresina i el Miquel. 

El Josep va compaginar la feina de jornaler i de mosso. Treballà d’empleat al club de futbol Tàrrega Sport Club. Participava en la vida social i política targarina dels anys de la República, fent d’escoltador de comptes de l’entitat confessional Germandat de Nostra Dona del Carme, o fent d’interventor a les eleccions pel Bloc Obrer i Camperol. L’any 1936, ja iniciada la guerra, fou secretari del Comitè del Ram de l’Alimentació de la UGT, i més endavant fou militant i regidor a l’Ajuntament pel Partit Socialista Unificat de Catalunya.

El 2 de novembre de 1937, entra de regidor de l’Ajuntament de Tàrrega, i el juny de 1938, a causa de la malaltia de l’alcalde Joan Sasplugas Arques, Josep Puigfel Termens el reemplaça en el càrrec, obtenint 14 vots favorables i una abstenció. És alcalde tot l’estiu fins al 8 de setembre de 1938, quan Joan Sasplugas es reincorpora a l’Ajuntament. Serà regidor fins al 15 de gener del 1939, quan Tàrrega és ocupada per les tropes franquistes.

El gener de 1939, com molta gent republicana, va decidir marxar de Tàrrega amb tota la família. Molt a prop de la frontera de la Jonquera, al poble de Terrades, van visitar la família d’un soldat, a qui havien acollit i curat temps enrere a casa seva a Tàrrega. Com a agraïment, la família els va acollir a casa seva, i els van convèncer de no marxar cap als camps de concentració de França. Es van quedar hostatjats a la casa d’aquesta família a Terrades, vora sis mesos fins a l’estiu de 1939.

El Josep, però, com a persona compromesa políticament, era buscat per la policia del règim. Com d’altres que havien decidit no marxar de Catalunya, canviava sovint de domicili i intentava passar desapercebut a les grans ciutats de Catalunya. El 23 de juny de 1939 però, fou detingut a Sabadell i internat a la presó de la població vallesana fins al 16 de desembre de 1939. D’aquí és enviat al Palau de les Missions de Montjuïc, habilitat pels feixistes com a centre de càstig i de detenció, on també van fer cap altres targarins com Josep Prenafeta i Antoni Morguí de la Crònica targarina, o el poeta Josep Foguet i Doll. De Montjuïc, en surt el 7 de maig de 1940 i és traslladat a la presó de Lleida, per iniciar els tràmits del Consell de Guerra amb l’acusació del delicte d’adhesió a la rebel·lió.

Quan la Marcel·la i els seus fills saben que el Josep ha estat detingut, decideixen tornar a casa seva, Tàrrega. Arribats a la casa de la seva propietat, situada al camí del Talladell, es troben que la gent a qui havien confiat la cura de la casa durant la seva absència no volen marxar, i els amenacen amb falses denúncies. La Marcel·la i els seus fills troben finalment algú que els cedeix un corral en ruïnes, en una les cases enderrocades del Raval del Carme. Ella treballa fent feines i cuinant per les cases i va sovint a Lleida, a visitar i tenir cura del Josep, en companyia d’altres dones de targarins empresonats. Durant aquestes visites, sap que el Josep ha estat víctima de tortures durant un interrogatori i que ha signat una declaració autoinculpatòria, que li pot comportar la condemna a pena de mort.

La Marcel·la és una dona de caràcter i comença a remoure cel i terra. A la presó, al govern militar, a les instàncies de la justícia militar, al poder civil de Lleida i de Tàrrega, s’encarrega de fer saber a tothom que el seu home ha estat torturat i forçat a declarar coses que no va fer i que, per tant, no tindrà un judici just. 

És així com coneix un militar advocat que se l’escolta i que es compromet a defensar el Josep durant el Consell de Guerra. El judici se celebra el 2 de desembre de 1941, el Josep manifesta que fou alcalde de Tàrrega durant tres mesos de 1938, que no va intervenir en la destrucció d’imatges religioses, que quan fou alcalde va ser el president de la Junta de Defensa Passiva, que no va participar en cap assassinat, que no és cert que el Xato l’obligués a assassinar una persona i que no sap el perquè d’aquesta acusació. El fiscal li demana la pena de reclusió perpètua. El defensor en demana l’absolució. El 27 de febrer de 1942, es dicta sentència i és condemnat a 11 anys, 11 mesos i 31 dies de reclusió temporal. La família respira alleujada. Ha evitat la pena de mort i la cadena perpètua.

Tot i la condemna definitiva, la Marcel·la no para de moure’s prop dels contactes que ha anat fent, per aconseguir la llibertat condicional per al Josep. Finalment el Josep Puigfel surt de la presó el desembre de 1942.

Però els ensurts no s’acaben aquí. L’any 1943, també és expedientat juntament amb 36 targarins més pel Tribunal de Responsabilidades Políticas del jutjat de Cervera, format per membres de l’exèrcit, de la magistratura i de Falange Española. L’expedient del Josep és sobreseït sense més conseqüències el juliol de 1946.

De retorn a Tàrrega, pot normalitzar la seva vida amb l’ajut de la Marcel·la, els fills i la família. Treballa de mosso a l’Agència de Transports de “La Pallaresa”. El Josep Puigfel Termens morí a Tàrrega el 2 de maig de 1980 a l’edat de 89 anys.

(El meu agraïment a la família Castellà-Puigfel per haver facilitat la informació del seu familiar Josep Puigfel Termens).