A Tàrrega, com a tota la reraguarda, el dia a dia d’empreses i de comerços no rutlla. Sense subministres no hi ha negoci i el comerç se’n resent. Un exemple fins ara inèdit i interessant d’aquesta situació d’incertesa el trobem en la documentació que ens han cedit de la societat de transports La Pallaresa, Successora de Ramon Mill. El seu patró, Joan Gómez Llobera, president de la Cambra de Comerç de Tàrrega des de 1928 i conegut patrici targarí, signa un acord, el febrer de 1937, amb els seus treballadors previ a la conversió de l’empresa en cooperativa. El contracte el signen les dues parts, deixant clares quines són les condicions del tracte:

“Com sigui que el patró Sr. Gómez, manifesta que no pot atendre el pagament de salaris als treballadors per quan no rendeix el negoci, i desitjosos els treballadors de la casa de trobar una solució harmònica i evitar així la incautació del negoci, … els treballadors acorden constituir-se en cooperativa, la qual continuarà les activitats comercials i industrials a què venia dedicant-se el referit Sr. Gómez, per quin efecte el Sr. Gómez, cedeix en arrendament els camions, cavalls, carros, magatzems i demés utensilis... Al mateix temps els treballadors es comprometen a considerar el Sr. Gómez com un treballador més i a passar-li un salari no inferior al que cobren els treballadors de la casa de Tàrrega.” (1)

Aquest acord, clar i succint, reconeix a Joan Gómez Llobera la propietat de tots els béns de l’empresa, que “cedeix en arrendament”, i alhora li garanteix una retribució per tal de poder subsistir. 

Un cop signat l’acord, s’inicia el procés legal de transformació de l’empresa en cooperativa, i el mes de març de 1937 ja s’inscriu al Registre del Consell Superior de la Cooperació de la Generalitat de Catalunya, com a “Cooperativa Popular de Producció i Treball - La Pallaresa”.

Amb la costosa conquesta republicana de Terol el 7 de gener de 1938 i la terrible contraofensiva franquista, que va recuperar la ciutat al cap d’un mes, hom és conscient que, malgrat els esforços de la República, cada cop serà més difícil fer front a la superioritat militar de l’exèrcit rebel de Franco.

El 21 de febrer de 1938 Josep Davant Miralles, que exerceix d’alcalde de Tàrrega des del maig de 1936, dimiteix del seu càrrec per raons personals. El substitueix en el càrrec d’alcalde en Francesc Moreu Balcells, líder històric del republicanisme targarí i president d’Unió Republicana de Tàrrega. 

Tanmateix l’esdevenir de la guerra, amb la ruptura, el març de 1938, del front d’Aragó i l’avenç de les forces feixistes que ocupen Lleida i Balaguer entre els dies 2 i 10 d’abril de 1938, provoca una allau de soldats i d’evacuats que omplen els carrers de Tàrrega. Pallisses, cabanes i tancats dels afores del terme són plens a vessar de gent. Enmig d’aquest panorama, Tàrrega pateix el primer i més criminal bombardeig de la Legió Còndor el dia 5 d’abril de 1938, que provoca 22 morts i un nombre elevat de ferits. 

Després del bombardeig i l’ofensiva, l’Exèrcit republicà fuig en desbandada del front, mentre les tropes de l’Exèrcit franquista prenen Lleida i Balaguer i creuen el Segre. 

El pànic s’estén per tota la plana i hom fuig en desbandada de les principals poblacions. S’abandonen cases, negocis, serveis, feines. Durant uns dies a Tàrrega no hi ha autoritat i el caos impera per tot arreu. Entre la runa de les cases queden cadàvers per recuperar. No hi ha aigua ni llum. Se saquegen els magatzems de proveïments. L’alcalde s’ha fet fonedís i els pocs regidors que queden, finalment convoquen un plenari de l’ajuntament per decidir què cal fer. Sorprenentment, l’Exèrcit franquista atura l’ofensiva i estableix el nou front en tota la línia del Segre, amb el cap de pont de Balaguer com a punta de llança. 

El dia 11 d’abril els regidors que s’han quedat a Tàrrega i que treballen per la recuperació de la normalitat de la vida ciutadana, es reuneixen i es nomena el nou alcalde, Joan Sasplugas Arques, del P.S.U.C. (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i el nou secretari municipal, Juli Gilart. El primer acord que es pren és el d’establir un menjador popular a càrrec del FOSIG (Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica) on se serveix diàriament el plat de guerra a 10 pessetes el servei.

L’Ajuntament entrant fa un arqueig dels comptes municipals perquè, quan es pugui, es faci el relleu amb l’Ajuntament anterior, per assumir cadascú la seva responsabilitat de la gestió municipal. S’ordena treballar tots els diumenges, amb la finalitat de dedicar-los a treballar en els afers de guerra i en la construcció dels refugis antiaeris.

Amb la crisi viscuda, a l’Ajuntament recentment constituït segueix present el clima de desunió i de polèmica constant. L’alcalde del PSUC proposa tornar a posar al campanar la campana gran, per tal d’alarmar la població en cas de bombardeig, ja que sense llum les sirenes no funcionen. El grup de la CNT s’hi oposa i proposa pujar dalt del campanar un canó antiaeri i disparar trets quan s’atansi l’aviació enemiga. Finalment la campana La Bou retorna al seu lloc a la “torre de la plaça”, que és el nou nom amb què ara s’anomena el campanar. (2)

(1) Arxiu familiar Argilés - Gómez.
(2) Llibre d’actes municipal 1936 - 1938 (Arxiu Comarcal de l’Urgell).