El maig del 1938, els problemes als quals s’enfronten la població i l’Ajuntament de Tàrrega són cada cop més preocupants. Després del daltabaix que suposà el bombardeig del 5 d’abril i la posterior ofensiva franquista, ara que el front de guerra s’ha estabilitzat al Pedrís, hom s’adona que l’enemic és a 30 quilòmetres de la ciutat. Nit i dia, durant mesos, se sentiran des de Tàrrega les explosions constants de l’artilleria i els bombardejos del combat al front del Segre.

Molta gent ha fugit. Falten treballadors arreu. Hi han saquejos als comerços i indústries, tallers, empreses i bòbiles no poden reprendre la seva activitat. Es posa a disposició de la Generalitat la custòdia del tresor artístic, arqueològic i científic de la ciutat. Es demana poder agafar les teules de les cases abandonades o malmeses pel bombardeig, i poder fer reparacions a les cases habitades. Algú ha robat el vehicle que s’utilitzava per als desplaçaments de l’Ajuntament.

En plena fugida de principis d’abril, els utensilis de l’hospital civil se’ls van endur cap a Igualada i se’n reclama el retorn. Segueixen les ordres de mobilitzacions de noves lleves que s’incorporen a l’Exèrcit, i als qui l’Ajuntament proveeix amb una manta, un plat i una cullera, però sorgeix un nou problema: moltes famílies es queden sense els ingressos dels qui portaven el pa a casa.

Tàrrega és una ciutat trasbalsada i ocupada per l’Exèrcit de la República, el qual s’adreça a l’Ajuntament per tal que prevegi la defensa i fortificació de la població. Oficials, tropa, serveis i subministraments es concentren a Tàrrega i confisquen edificis i magatzems, fet que agreuja encara més el problema de la manca d’habitatges. 

Constantment arriben evacuats que l’exèrcit fa marxar de les poblacions de vora el front, i als quals cal donar allotjament i assistència. S’obliga tothom, excepte els pagesos, entre les edats de 17 al 45 anys a treballar en la construcció de refugis antiaeris. S’atansa el temps de la sega i no hi ha mans per collir el cereal. Amb un Ajuntament sense ingressos, que no para de fixar taxes i impostos, el mercat negre creix com un bolet. 

Amb tot, i en plena crisi, un nou problema esclata al consistori. La “Comissió de Responsabilitats” de la Generalitat ha bloquejat els comptes corrents de l’Ajuntament de Tàrrega a la Banca Segarra, i li exigeix que informi amb detall de la destinació dels béns apropiats en la incautació de comptes corrents i imposicions a termini l’agost de 1936, en plena eufòria revolucionaria. L’Ajuntament de Tàrrega va imposar “contribucions extraordinàries a diferents veïns, per ésser considerats enemics del règim. En aquell moment, 653.704.40 pessetes de fons dipositats a la Banca Segarra de Tàrrega, van ser sostrets dels comptes dels seus propietaris i traspassats a favor de l’Ajuntament” (1). 

De la poca documentació que disposem, (la nit del 14 al 15 de gener del 1939, l’edifici de la Banca Segarra del carrer del Carme, amb tot el seu arxiu fou cremat i completament destruït), i pel que deduïm de les actes municipals, el maig del 1938 l’Ajuntament disposava d’un saldo de 142.692,80 pessetes al seu compte, el qual fou bloquejat per la Generalitat.

L’Ajuntament, en una resposta salomònica, s’adreça a la “Comissió de Responsabilitats”, dient que el deute de la Generalitat amb l’Ajuntament, per a l’atenció als refugiats i les obres de l’Institut Politècnic supera les 250.000 pessetes. Per tant, la Generalitat és qui ha de fer-se càrrec de l’import reclamat, alhora que reclama el desbloqueig del compte de l’Ajuntament a la Banca Segarra, ja que pateixen greus problemes de liquidesa per atendre les necessitats més urgents.

Els diners no es van tornar mai al banc. Acabada la guerra i amb el nou règim, la Banca Segarra hagué d’assumir amb els seus propis fons el retorn dels imports incautats per l’Ajuntament als seus propietaris.

La Banca Segarra fou una institució bancària sòlida i de prestigi a Tàrrega i a les nostres comarques. Com a entitat bancària fou constituïda el dia 1 de juliol de 1917, encara que, des del darrer quart del segle XIX i durant tres generacions, la família Segarra tingué la corresponsalia del Banc d’Espanya a Tàrrega, des d’on donà servei a les comarques del Pirineu, les Garrigues, la Segarra i l’Urgell. La seva activitat com a banca independent va durar 36 anys fins que l’any 1953 fou absorbida pel Banco Popular Español. (2)

(1)    Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Plenari del 18 de maig de 1938 (Arxiu Comarcal de l’Urgell).
(2)    “La banca y el país: apuntes de historia bancaria tarregense.” Editor: Tàrrega: Banca Segarra, 1951. Impr. F. Camps-Calmet (Fullets col·lecció Josep Fornas (s. XVIII-XX), Parlament de Catalunya).