Aquesta llista va néixer d’una pretensió molt simple: aprofitar aquests vuitanta anys del setmanari per fer notar que la vida és breu, i que la llista de pel·lícules que paga la pena no perdre’s és immensa. I no volia només informar i aconsellar.

M’hauria agradat convertir els curiosos lectors en fervents espectadors, i sé que és un risc i un esforç enorme intentar veure totes les pel·lícules aquí ressenyades.

Però tingueu en compte que haureu estat un espectador (podria posar la paraula cinèfil, però em fa molta ràbia) feliç.Quantes més en vegis, més bé et sentiràs.

També podia optar per un altre tipus de llista, més fàcil i curta: les vuitanta pel·lícules més detestables i evitables... Més ràpida, més unànime i més divertida, i sense controvèrsia, si no ho recordeu malament, ja n’havia fet alguna. I sí, em direu que els títols venen en castellà. Ja ho sé, però és el títol en que es van estrenar, encara que algunes, moltes, les hem vist a la tele en català... Jo no en tinc cap culpa, espero. Si he despertat la curiositat d’un únic lector, estic més que satisfet. Apa, acabem d’una vegada. 

Las diabólicas (Henri-Georges Clouzot, 1954), un triangle amorós, un cadàver llençat a la piscina, al buidar la piscina el cadàver desapareix, un nen afirma veure un fantasma... Pel·lícula de gran èxit internacional, cruel i molt inquietant, envoltada d’un entorn meravellosament sòrdid, i copiada mil vegades. Fins i tot van fer-ne una versió, americana, amb Sharon Stone. No van arribar ni a la sola de la sabata.

El evangelio según San Mateo (Pier Paolo Pasolini, 1964), un dels títols fonamentals dins la filmografia del sempre polèmic Pasolini. Bevent amb llibertat de les tradicions religioses, marxistes i neorrealistes, Pasolini crea una pel·lícula commovedora i convincent sobre l’Evangeli, al temps que presenta una crítica, marxista també, del cristianisme. Per defugir, d’una vegada per totes, les típiques “estampetes” bíbliques de cada setmana santa.

Una mujer bajo la influencia (John Cassavetes, 1974), demolidor retrat d’una dona, cansada i angoixada, prop de l’esfondrament emocional, buscant refugi en l’alcohol. Un descens a la bogeria interpretat magistralment per Gena Rowlands, dona de Cassavetes, amb tanta veritat i profunditat com honradesa. I cal destacar, també, la sensata i sòlida interpretació de Peter Falk, recordat com aquell inefable i atrotinat detectiu Colombo.

El club de los cinco (John Hughes, 1984), pel·lícula d’adolescents on no hi ha platja ni ones, on no moren degollats al llit ni fan campaments d’estiu que semblen veritables frenopàtics. Aquí, cinc adolescents (tres nois i dos noies) han de passar tot un dissabte tancats al col·legi, castigats. I parlen, parlen molt. Surten ressentiments, sentiments, veritats ocultes, i les diferències van caient a l’oblit. També molt copiada, però mai superada. La cançó Don’t You (Forget About Me) dels Simple Minds va ser escrita per a la pel·lícula.

Tres colores: Rojo (Krzysztof Kieslowski, 1994), final d’un ambiciós tríptic dedicat als colors de la bandera francesa, considerats com a símbols dels valors democràtics: ja sabeu, igualtat, llibertat i fraternitat i bla, bla, bla... Abans van venir Tres colores: Azul (1992) i Tres colores: Blanco (1993), totes plenes de reflexions metafísiques, filosòfiques i molt erudites. Un pèl pretensioses, grandiloqüents i pedants, s’uneixen totes tres pel·lícules per donar una lliçó de vida. Un manual per a la vida.

El hundimiento (Oliver Hirschbiegel, 2004), les últimes hores de vida del psicòpata Adolf Hitler i el seu cercle més íntim. La pel·lícula baixa aquests personatges arran de terra i, sí, són humans. Terriblement humans, i terriblement monstruosos. Bruno Ganz regala una interpretació de Hitler absolutament terrenal. Massa terrenal.

Boyhood (Momentos de una vida) (Richard Linklater, 2014), inusitada producció que segueix la vida d’un jovenet que creix a Texas, al llarg de dotze anys. Però la qüestió principal és que la pel·lícula està rodada durant el mateix període de temps. Veiem créixer, i madurar, els actors davant nostre. És un gran exercici de contenció, que porta l’espectador a un reconeixement diferit: “Mira com han crescut! Què en serà d’aquesta canalla?”.

I això és tot.