Seguim exercitant la memòria, i recordant pel·lícules d’aquests últims 80 anys d’història recent. Que en trobeu a faltar alguna? No us diré que no... Que en sobra alguna? Tampoc us diré que no. He procurat fer una llista molt variada, amb clàssics, no tan clàssics, petites joies mai prou reconegudes i una mania personal: si jo no les he vist, no les mencionaré. Després d’aquest capítol, encara en faltarà tres més. Ànims, que cada vegada falta menys.

Un americano en París (Vincente Minnelli, 1951). Gene Kelly ballant com mai, música i cançons de George Gershwin, alegria, vitalitat, amor i explosions de color. I si hi afegim un ballet de divuit minuts, amb Kelly ballant enmig de decorats a l’estil de diferents pintors francesos, què més volem?

Viridiana (Luis Buñuel, 1961). El mestre Buñuel torna a Espanya per rodar un film ple de moments surrealistes, un retrat de les bogeries humanes i de la comèdia de la vida. La censura va aprovar el guió, amb algun canvi, i no va veure la pel·lícula abans que entrés en competició al Festival de Cine de Canes, on es va emportar la Palma d’Or. Immediatament, llestos ells, van prohibir-la durant uns quants anys.

La caritat condueix al desastre i la perdició. Harry el sucio (Don Siegel, 1971), un dels films policíacs més influents i controvertits. Acusat de feixista, masclista, misògina i moltes coses més, mostra un policia sec, rude, violent, desencantat i amb un passat personal difícil. Clint Eastwood en un paper que, diuen, van rebutjar, entre altres, Paul Newman i Frank Sinatra. I la ciutat de San Francisco, com a protagonista omnipresent. Començava la llegenda. 

El hombre de hierro (Andrzej Wajda, 1981), continuació de El hombre de mármol i la confirmació de la preocupació de Wajda per explicar la història recent de Polònia. Aquí centrat en el despertar del moviment sindicalista de Solidaritat, forta organització sindical que va plantar cara, i dinamitar, el règim comunista. L’Europa més occidental no estava gaire interesada en els conflictes de l’Europa de l’est, però la Palma d’Or al Festival de Cine de Canes va servir per obrir algun ull. Cinema polític, sí, però quin no ho és?

El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991), quid pro quo, Clarice. Qui no recorda el refinat psicòpata que va ser Anthony Hopkins? Ho havia de dir Hannibal Lecter? Hi ha més terror en els diàlegs entre Hopkins i Jodie Foster (agent de l’FBI, que el visita per demanar-li ajuda) que en qualsevol pel·lícula barata de sang i fetge.

“Estan cridant els corders, Clarice?” Jeremy Irons era la primera opció per al paper del psicòpata caníbal. Lecter (Hopkins?) va tornar en dues pel·lícules més, cap d’elles memorable. I visiteu el capítol de l’any 1986 amb la ressenya del film Hunter...

El viaje de Chihiro (Hayao Miyazaki, 2001). Animació no significa pel·lícules només per a canalla. Miyazaki, mestre, ha regalat excel·lents pel·lícules que agraden igual a petits i adults. Són prou senzilles per fer disfrutar els més petits, i, al mateix temps, prou complexes perquè un adult les valori en un pla diferent. Miyazaki deia: “No sóc jo qui ha fet la pel·lícula. Es ella mateixa qui es fa, jo només tinc l’única opció que seguir-la.”

Per avui prou. I ara aviso, la setmana vinent parlaré de com sobreviure a un festival de cine. Jo hi vaig sobreviure quatre vegades. O cinc? De veritat vaig arribar a sobreviure?