Saltaré la petita introducció que faig sempre d’aquesta llista i aniré per un altre fet, segurament més lloable que aquesta llista. Signo això després d’assistir a la primera jornada del festival Galacticat. Cinc de la tarda. Calor, incertesa i 3Cat a la porta.

Una pel·lícula documental, Ashes on the mountain, amb un cert calibre, molt encertat muntatge i certa dispersió... Però força valorable. A la sala A ens espera una estrena amb públic de l’Associació Alba. Posem-ho en valor. Persones amb discapacitats diverses, tant físiques com psíquiques, davant d’una pel·lícula mínima, bufa i amb mala llet, amb l’única pretensió d’arrencar un somriure a la platea. Sentir riure i disfrutar els altres va fer que jo també rigués. Si una pel·lícula connecta un públic tan divers, per un simple objectiu, passar-ho bé, d’això se’n diu comunió. La pel·lícula es diu Amor a todo...., no recordo la resta del títol, ni el vull recordar. Però aquest és el meu problema. La setmana que ve, més Galacticat... Anem per la llista.

El bígamo (1953, Ida Lupino), captivadora pel·lícula sorgida del no-res, del període en què Ida Lupino va dedicar-se a la direcció. Antiga estrella de la Warner i adjectivada com la “Bette Davis dels pobres” i mai prou valorada com a directora, va forjar-se una carrera molt poc coneguda i subestimada. Aquí, un triangle amorós, poc convencional en aquells anys embolcallats per un discret llençol, desprotegit, de molta i desencantada tristesa.

El profesor chiflado (1963, Jerry Lewis), obra mestra, i ho repetiré tantes vegades com faci falta. Incòmoda sàtira, paròdia expressionista (aquests colors tan inflamats), perversa caricatura del mateix Lewis i la seva camarilla (anomeneu Dean Martin i el mateix Sinatra, i el mateix negoci del show-bussines)... Divertidíssima.

Delicias turcas (1973, Paul Verhoeven), escandalosa, provocadora, irritant i narrativament complexa. Un retrat, essencialment, dels deteriorats valors de la burgesia i de la sexualitat llireu i fresca (aquí, fresquíssima). Un conte, digui’s faula, sobre l’amor i la pèrdua, l’èxtasi i la desesperança, amb abundants dosis d’erotisme i fantasia. Impecables i sardònics Rutger Hauer i Monique van de Ven.

La balada de Narayama (1983, Shohei Imamura), despietada faula al voltant de la vida i la mort. Senzilla, molt oriental, surrealista mostra d’un viatge cap a la mort, inútil i extravagant que fa més humans als que queden. 

Atrapado en el tiempo (1993, Harold Ramis), histèricament divertida, intel·ligent, una comèdia gairebé perfecta. Qui no recorda Bill Murray, antipàtic i fastigós, revivint el mateix dia una vegada i una altra. I la famosa marmota. I aquell inoblidable I’ve got you babe de Sonny i Cher, implacable recordatori de tornar al mateix dia. Al pobre Bill Murray, la marmota el va mossegar dues vegades, i van haver de vacunar-lo. No se jo si, pobre Murray, el van vacunar quan va visitar El hormiguero i l’inefable Pablo Motos.

Oldboy (2003, Chan-wook Park), misticisme poètic. Violentíssima, contundent història de venjança i calamars vius per esmorzar. Brutal, maligna, explosiva i, també, elegíaca. Una obra mestra mol quadrada. No puc dir més, cal patir-la.

La vida de Adèle (2013, Abdellatif Kechiche) es una senzilla pel·lícula d’amor, el trauma de créixer i les subtileses de les classes socials. Va ser molt comentada per algunes escenes de sexe molt franques i sinceres (algun carallot encara en diu sexe explícit. Hi ha alguna cosa implícita en el sexe?), i es va emportar el gran premi a Canes. Pel·lícula captivadora, absorbent i, també, gratificant per a l’esperit. Molt maca, i aquest adjectiu el faig servir molt poc. S’ho mereix.