Sí, dic imprudent pel fet que, realment, és poc prudent fer un llistat amb pel·lícules que tenen títols tan poc atractius. Sempre hi haurà algú, benvingut sigui, que gosi buscar-ne alguna. Segurament, en el cas que et trobi el film esmentat, aquesta agosarada persona convindrà amb mi que és una tifa grandiosa, una burrada solemne que acostuma afer honor al títol. Però sempre apareix algun peixet descarrilat per desmuntar aquesta beneita imprudència. Alguns títols extravagants amaguen petites perles i algun curiós experiment. Ens hi atrevim de nou? Anem-hi! 

Però, ¿Quién mata a los grandes chefs? (1978), és una deliciosa i àcida comèdia al voltant del que, precisament, diu el títol. I, en els temps que som culinàriament, qui no ha pensat a liquidar algun d’aquests xefs que corren pel món catòdic? Excel·lent l’actor, gloriós, Robert Morley; música de Henry Mancini; la sempre agradable Jacqueline Bisset, uns xefs com Philippe Noiret o Jean Rochefort. La va dirigir Ted Kotcheff, responsable després d’Acorralado, l’inici de la saga Rambo. Viure per creure...

El fascista, la beata y su hija desvirgada (1978) i El fascista, doña Pura y el follón de la escultura (1982), no volíeu imprudència? Una sessió doble per acabar amb el cervell esfilagarsat. Les aventures del fascista López Vázquez i una tímida i primerenca democràcia, una estàtua del Caudillo i una segona part digna d’estudi sociològic. Així ens va...

1+1 = 3 (1979), i com els alemanys també saben fer nyaps com una catedral. Una noia embarassada i dos possibles pares. Del drama a la ironia, un salt mortal sense xarxa. Al clot... 

El reloj del anticuario o Del Rastro a La Castellana (1925), una pel·lícula desconeguda ara, però amb molta projecció al seu temps. Obra d’un director de curts experimentals i documentals, Eusebio Fernández Ardavín, ja conegut per una excel·lent Una boda en Castilla. A recuperar... 

En Washington los senadores están calientes (1977), i suposem que amb Trump de president encara n’estaran molt més. Comèdia eròtica força irrellevant dedicada a Xaviera Hollander, també anomenada “La prostituta feliç”. Les aficions lúbriques dels senadors fan que, fins i tot, intervingui la CIA. Ah! Aquesta Hollander publicava coses, no sabria com definir-les, a la revista Penthouse. Estan bojos aquests americans...

Retorno desde la quinta dimensión (1978), aquí una noia desenvolupa un fetus a l’esquena, sota el clatell. Un cop d’ull a El exorcista, una mica malgirbat. Aquest fetus acaba sent un pell roja. Estranya, tèrbola i molt mediocre. Hi surt un despistat Tony Curtis, la més despistada Susan Strasberg, i hi passava Burgess Meredith, després d’entrenar Stallone a Rocky. A Tàrrega la van projectar a l’Ateneu. Quins temps... 

La vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América (1916), coproducció franco-espanyola, de rodatge llarg i costós, entre Barcelona i Granada. Va ser un projecte molt ambiciós, que va reconstruir les tres caravel·les i va arribar a costar prop del milió de pessetes de l’època. Costa creure...

...Y A mí que me importa que explote Miami (1976), una parella de tot just casats arriba a Miami. Alguna cosa explota i una petita càpsula radioactiva s’incrusta a una galta del cul de la pobra núvia. Aquesta part del seu cos es declarada “zona militar”, i només hi pot accedir l’exèrcit. Evidentment, el nuvi, idiota ell, es desespera i s’impacienta. La finada blanca estrada era la propietària del cul. I això que explico és l’argument d’aquest propòsit. Creien que l’espectador era ruc... no hi devia anar gairebé ningú.