Continuo la llista dedicada a les pel·lícules que formen part d’aquests 80 anys de setmanari. Algú en trobarà a faltar alguna, i algú n’esborraria alguna altra. Hi estic d’acord. He intentat ser molt objectiu, saltar-me preferències i fòbies, procurar que la pel·lícula esmentada reflecteixi l’època en què va ser produïda i sigui de fàcil trobar. I ser objectiu parlant de cinema és gairebé impossible. Comencem:

Any 1949, Un día en Nueva York (Stanley Donen i Gene Kelly), és un enèrgic musical, amb molt humor i un titubejant erotisme. Ann Miller mostra tota la seva capacitat en una valenta interpretació, juntament a un entregat Kelly i el, llavors, jovenet Frank Sinatra. Al pobre Sinatra li van haver de posar postissos al cul. L’uniforme no li ajustava prou bé...

Any 1959, Ben-Hur (William Wyler), llegendària pel·lícula de perdó cristià, excessiva i mastodòntica, amb onze premis Oscar de dotze nominacions; 350 actors amb diàleg i més de cinquanta mil extres; un pressupost disparat de set a quinze milions de dòlars; un guió amb més de quaranta versions... La revista Time va dir, tota solemne: “En aquest mar de cel·luloide, William Wyler ha pescat una balena.” I, com a xafarderia, afegir que el paper de Ben-Hur van oferir-lo primer, entre altres, a Paul Newman, que el va rebutjar argumentant que no volia vestir túniques. Ens quedem amb Charlton Heston.

Any 1969, Easy rider. Buscando mi destino (Dennis Hopper), el més clar exemple d’una pel·lícula que la seva importància supera, i molt, la seva qualitat com a obra d’art. Una narració intranscendent (tres joves, tres motos icòniques, droga i discussions filosòfiques amanides amb molta marihuana) converteix el film en una obra seminal, de les primeres a parlar d’una societat alternativa, desafiant tot el Hollywood més convencional. “Costa molt ser lliure quan et compren i et venen al mercat”...

Any 1979, Bienvenido, Mr. Chance (Hal Ashby), penúltima pel·lícula del carismàtic i volcànic actor britànic Peter Sellers, aquí en el paper d’un jardiner de fràgil i escàs enteniment que, sense voler-ho, podria acabar com a president dels Estats Units. Amb un ritme molt cuidat, suau i serè de principi a fi, soberbi Sellers, molt ben acompanyat per Melvyn Douglas (va guanyar un Oscar) i una meravellosa i insatisfeta Shirley MacLaine. Una pel·lícula de visió obligada. I em passo allò de ser objectiu per allí...

Any 1989, Delitos y faltas (Woody Allen), un Allen filosòficament encantador s’enfronta a la vida, a la mort, a la veritat, a Déu... Ajudat pel prestigiós operador Sven Nykvist i la música de Schubert, Bach i el jazz i swing al que ja ens té acostumats, ens presenta un drama profund, una pel·lícula complexa, adulta, fosca i deliciosament divertida: “L’última vegada que vaig estar dins d’una dona va ser quan vaig visitar l’Estàtua de la Llibertat.”

Any 1999, Audition (Takashi Miike). Miike és un director japonès molt prolífic i molt habitual del Festival de Sitges. El seu cinema, molt personal, reelabora el gènere, terror, emmascarant-lo amb una pàtina de melodrama. Però quan vol ser explícit, sí senyor, ho és de veritat. Ah! i li agraden les agulles, i els ulls...

Any 2009, Distrito 9 (Neill Blomkamp), una intel·ligent al·legoria política amb molta emoció i sentit de l’humor, centrada en els temes de la xenofòbia i la segregació racial. Una nau extraterrestre queda suspesa damunt de Sud-àfrica, i els seus tripulants, malalts i desnerits, anomenats “bichos”, seran confinats a un gueto conegut com Districte 9. També fan cinema a Àfrica...