Sense preàmbuls, benvinguts al món de tot allò que sembla impossible però que, per desgràcia és cert. I alguna curiositat del tot desconeguda. Feina d’arqueologia per riure una estona, i si algú nota, en llegir això, una erupció cutània o picassor en algun lloc del seu cos, que s’aguanti i es rasqui. O passi full... La lucha por la herencia ens situa a l’any 1911 i és la primera pel·lícula espanyola que rebia diners de Nord-amèrica. Obra del pioner i reconegut Fructuoso Gelabert, combina drama i aventures. Gelabert va fer la primera pel·lícula l’any 1897. Prehistòria...

Mal gusto, o com era Peter Jackson abans de triomfar amb la saga dels anells. Una pel·lícula menyspreable, mal feta, horrorosa, i que ja avisa amb el títol. Per si no fos prou, anys després Jackson estrenava Braindead. Tu madre se ha comido a mi perro, com aquesta de Mal gusto, però més divertida i més gore... 

Para no divorciarse mejor ser pobre, es allò que anomenaven una italianada, una comèdia d’enredo amb un erotisme pedestre i una consciència social nul·la. Lando Buzzanca, Janet Agreen, Claudine Auger i Renzo Montagnani. Quan vegeu aquests noms, marxeu.

Yo quiero que me lleven a Hollywood, cau l’any 1931 i debuta al cinema llarg el gran Edgar Neville, amb una sàtira desenfadada de les aventures d’uns artistes que somiaven anar a la Meca del cine.

Bello, honesto, emigrado a Australia quiere casarse con chica intocada. Encara que sembli mentida, el seu títol original és el mateix. I és italiana. I no és una italianada. Dirigeix Luigi Zampa, amb Alberto Sordi i Claudia Cardinale, una comèdia plena de bones intencions, picaresca i vodevil. Acceptable...

El vengador justiciero y su pastelera madre, segona incursió al cine de Antonio Fraguas, més conegut com Forges i els seus, sempre punyents, dibuixos. Una mica més suportable que la primera, aguanta una mica per l’elenc actoral: Maria Luisa San José, Fernando Delgado i la gran Chus Lampreave. Millor els seus crítics dibuixos...

Los blues de la calle pop, i faltava l’estimat Jesús Franco, aquí com Jess Franco, el director més prolífic i sincer del cine espanyol. Amb els inseparables Antonio Mayans i Lina Romay, una pel·lícula de sèrie negra en què el detectiu Felipe Marlboro ha de trobar, sí o sí, Macho Jim, el corrupte Mr. Winston i el seu sicari Impasible Carter. Per acabar-ho d’adobar, el mateix Jesús Franco ens delecta amb una interpretació al piano de Paquito el chocolatero. I això no és delicte?