Després de deambular per les interioritats dels festivals de cine, continuarem el viatge per les pel·lícules més emblemàtiques d’aquests vuitanta anys de NOVA TÀRREGA. Sí, ja sé que és un criteri personal, però tinc el convenciment que més d’una d’aquestes pel·lícules de la llista us ha portat algun que altre record al cap. I també tinc el ple convenciment que pensareu, amb encert, en altres films que no són a la llista. Però això ja seria una altra història... 

Solo ante el peligro (Fred Zinnemann, 1952), tota una revolució dins del “western”, impregnat d’un major relleu psicològic fruit d’un Hollywood acovardit pel terror i la sospita que prevalia, implacable, durant l’època del senador McCarthy i la seva despòtica política contra “l’anti-americanisme”. Gary Cooper enfrontat a uns malfactors el dia del seu casament amb Grace Kelly, uns rellotges pautant l’acció i un malvat Lee Van Cleef tocant l’harmònica...

Cleo de cinco a siete (Agnès Varda, 1962), el recorregut vital d’una jove cantant francesa mentre espera els resultats d’una prova mèdica, i una mostra de com barrejar ficció, documental, emoció i una mica de tensió sociopolítica. Molt respectada actualment, Varda va estar casada amb el reputat director gal Jacques Demy, de qui deien, maliciosos crítics, que feia un cine més femení que el d’ella. Ineptes, més que maliciosos...

Solaris (Andrei Tarkovski, 1972), i la cinematografia soviètica presenta la seva visió de 2001: una odisea del espacio, però sense grans efectes especials ni cap gran espectacle visual. Tarkovski se centra en la peripècia d’un personatge a qui fantasia i vida quotidiana se li fonen en una sola cosa.

Més mental que 2001, no és, ni de bon tros, un drama filosòfic. Una pedra de toc de l’impuls cinematogràfic que procura revelar el que ens toca viure.

El silencio de Christine M. (Marleen Gorris, 1982), moment clau dins el cine fet per dones. Té tota la ràbia submergida de les dones, i connecta amb els moviments dels anys seixanta i setanta. Thriller, drama judicial, comèdia negra, a tombs documental i al·legoria política, és realment fascinant, irritant i fa que la seva ideologia sigui molt visceral.

Reservoir dogs (Quentin Tarantino, 1992), l’excel·lent debut d’un dels talents cinematogràfics més destacats dels anys noranta. Diàlegs inoblidables, interpretacions fascinants, escenes que ja són història, una música molt ben seleccionada, una trama intel·ligent... Plena de violència, però també plagada de referents a la cultura pop que ja són marca de la casa Tarantino. I un record al senyor Rubio, encarnat per Michael Madsen. L’actor ens ha deixat fa pocs dies, víctima del cor, sembla. Inoblidable l’escena, coneguda com “la de l’orella”, amb una navalla d’afaitar i la cançó Stuck in the middle with you i uns ja icònics passets de ball. Madsen sempre va mantenir que ho va improvisar.

Hable con ella (Pedro Almodóvar 2002), potser la pel·lícula més controlada, continguda d’Almodóvar, però també la més malenconiosa, distant i clàssica. 

Subtil, complexa i desconcertant, no està feta per als espectadors que no entren dins l’univers almodovarià. Hem de reconèixer que el món d’Almodóvar és únic, un dels creadors més personals del cine nacional i, evidentment, internacional.

La bicicleta verde (Haifaa Al-Mansour, 2012), una nena de deu anys vol una bicicleta. Una cosa tan senzilla és una quimera a l’Aràbia Saudita, on les dones tampoc poden accedir al permís de conduir, ni exercir el dret a vot, almenys quan va rodar-se aquesta pel·lícula. Haifaa Al-Mansour ja és celebrada com la primera cineasta saudita, però en aquesta senzilla pel·lícula evita la política i se centra en les peripècies de la nena per tenir la bicicleta. Divertida i lúcida, obre una finestra a un món on la realitat de la vida per una jove és dura, però la personalitat de l’individu pot triomfar.