Sí, algún dia s’acabarà. Aviat? No ho sé, però mentre vagin posant escultures a Sant Eloi, jo aguantaré. Ah! També és una manera de fer camí. I encara que algú no ho cregui, alguns lectors la demanen. Els refresca la memòria. A mi també.

1950, Winchester 73 (Anthony Mann) és un western amb James Stewart, el primer de vuit que van fer plegats Mann i Stewart. En aquella època, a James Stewart el consideraven com un actor molt limitat. En aquesta pel·lícula del “Oeste”, amarga, austera i d’una incerta moral, Stewart ja es mostra com un heroi indecís, complex i una mica cínic, al voltant d’un rifle que passa per moltes mans.

Atreviu-vos a descobrir un molt jove Tony Curtis, i Rock Hudson a la pell d’un indi...

1960, El apartamento (Billy Wilder), una faula amoral, una forta crítica social, una comèdia satírica, un drama i, altra volta, comèdia, però ara, romàntica. Jack Lemmon i Shirley MacLaine estan genials, i Fred MacMurray resulta molt odiable. “He estat maleïda sempre. La primera vegada que em van fer un petó, va ser en un cementiri” diu el personatge de Shirley MacLaine.

1970, El pájaro de las plumas de cristal (Dario Argento), canvi de registre i ens refugiem dins del cinema de terror, versió italiana i després anomenat “giallo”. Argento, alumne del pioner Mario Bava, subverteix els codis del “thriller”, els enfosqueix i els italianitza. Repartiment heterodox, molta psicodèlia i molta ironia. Va ser un bon punt de partida per al terror italià, i prou...

1980, El último metro (François Truffaut), i com disfrutava Truffaut amb el cinema, el teatre, les actuacions i el retrat d’una època fosca i negra com la de l’ocupació alemanya a França. S’ha de remarcar les interpretacions d’una sublim Catherine Deneuve i un, llavors, impagable Gérard Depardieu. Ara també es impagable, però d’una altra manera... imprescindible.

1990, Pretty Woman (Garry Marshall), una bomba de rellotgeria. Dos intèrprets en el seu millor moment, una música absorbent, uns secundaris de luxe (Ralph Bellamy, Hector Elizondo), una promoció milionària i un director del tot impersonal. Triomf absolut i la glòria eterna per a Julia Roberts i Richard Gere (que justet estava...). Ni Roy Orbison ho hauria imaginat. Anora, on estaves?

2000, Amores perros (Alejandro González Iñárritu), quan ja estàvem a punt de renegar del cinema argentí (quina invasió), Iñárritu presenta aquest film violent, descarnat, feroç... La falta de lleialtat, la falta d’honestedat, la crueltat de l’home amb ell mateix... Tres episodis i un nexe comú: els gossos. Com diuen a l’inici de la pel·lícula: Cap animal va ser maltractat. De les persones no en diuen res.

2010, La red social (David Fincher), i ja tenim Facebook fet pel·lícula. No m’endinsaré en l’argument, qui més qui menys coneix les “aficions” del senyor Zuckerberg. Molt bé Jesse Eisenberg com el mateix Zuckerberg, molt poderosa la música (Oscar inclòs) de Trent Raznor i Atticus Ross, brillantíssim guió d’Aaron Sorkin i magnificència absoluta d’un imperial David Fincher. Ha pogut Facebook fer-nos més interconnectats, o fer-nos sentir més sols?