Una vegada més, títols impossibles, d’aquells que no conviden gaire a visitar el cinema. Tots són reals, m’he cansat de dir-ho. Alguns són molt curiosos, d’altres són com un insult a la intel·ligència. Algú dirà per què ho faig, però avui no ho explicaré. Té un sentit, molt clar, però com deia aquell: “Avui no toca.” No patiu, ja us ho diré més endavant. La desgraciada pandèmia hi té molt a dir... anem-hi!!!

No confundir las criatures de Dios con patos salvajes (1968), dirigida pel francès Michel Audiard, amb gàngsters, més gàngsters, i un milió de lingots d’or i una venerable velleta. Entretinguda, però del tot prescindible.

La mostaza se me sube a la nariz (1974), del francès Claude Zidi. Reuneix Pierre Richard i Jane Birkin dins una comèdia idiota, que fa d’una confusió de carpetes un disbarat absolut. Pierre Richard era un còmic molt famós a França, i Jane Birkin aportava unes lleus dosis d’erotisme. Pierre Richard, tot i ser francès, era un còmic del tot insuportable. Molt més que prescindible... 

El asesino de tontos, un deliri monumental perpetrat pel mexicà Servando González i protagonitzat per, precaució, Anthony Perkins tot just sortit de Psicosis. Va estrenar-se l’any 1963 i va desaparèixer poc després. Pel bé de tots, poca cosa més se’n sap...

Cómo se corta el jamón (1928), de Frank Capra. La cinquena pel·lícula del que va ser, anys després, un dels mestres del cinema de sempre. El títol anglès no té res a veure amb el que van utilitzar aquí: That Certain Thing, tot un misteri...

Madrid en el año 2000 (1925), un film sorprenent, peculiar, anticipat fins i tot al mateix Metrópolis. Ofereix una visió d’un Madrid futur, amb el riu Manzanares canalitzat per permetre el pas de vaixells i altres futuristes ocurrències. Una insòlita i gens menyspreable pel·lícula. 

El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante (1989), és la quota psedointel·lectual d’aquest recull. Film quadriculat del sempre sobrevalorat Peter Greenaway, però molt apreciat pel seu cercle d’admiradors. Títol infumable i narració entre efectista i pretensiosa. Jo hi afegiré un altre adjectiu més adient: Pedant, molt pedant!!!

Las chicas bien no explotan (pero calientan) (1987), surrealista comèdia fantàstica, produïda pel sempre hàbil Roger Corman. El títol, estúpid, es el simple reflex d’una mentalitat obtusa, prehistòrica, masclista i del tot anormal. I això encara existeix...

Yo compré una moto vampiro (1989). Sanguinària resposta britànica al, ben anomenat, cinema trash americà. Una moto, Harley-Davidson per ser exactes, necessita sang humana, i no gasolina, per executar uns crims esgarrifosos. Un exorcista s’hi enfrontarà. L’actor que encarnava aquest exorcista era Anthony Daniels, l’enyorat robot C-3PO de la saga Star Wars.