Les vuitanta, més o menys, pel·lícules representatives de vuit dècades d’història, no són les que, potser, tothom esperaria. Però són part d’un imaginari col·lectiu. Algunes les he despertat per refrescar memòries. D’altres, per demostrar que el cinema ja tractava, molts anys enrere, temes que encara ens cremen a les mans. Ara, som-hi!

Nido de víboras (1948), Anatole Litvak presenta un brutal i honest, memorable i desesperançat retrat sobre la malaltia mental. Olivia de Havilland és, de principi, una psicòtica amb una infància terrible, plena de sofriment, pèrdues i rebuig. Molt realista i plena de virtuts, desconeguda i molt valenta pel·lícula. Va tenir nombroses nominacions a l’Oscar, malgrat el tema...

El hombre del oeste (1958), un Gary Cooper grandet, crepuscular, en un western d’Anthony Mann. Cooper és un ciutadà, aparentment, respectable i entregat als altres. Uns fets desagradables l’obliguen a tornar a un fosc passat. La direcció d’Anthony Mann és immaculada, i Gary Cooper és, serà per sempre, l’home de l’oest...

El héroe anda suelto (1968), i com fer una pel·lícula amb estrips. I que quedi bé! Roger Corman, productor espavilat, s’adona que Boris Karloff, mític actor de terror, li devia dos dies de rodatge. I també es troba, casualment, amb vint minuts de metratge descartat d’El terror (1963), pel·lícula de terror basada en relats d’Edgar Allan Poe. Peter Bogdanovich és reclutat com a director i guionista. Una història al voltant d’un franctirador, assassí, fred i distant, i l’última aparició al cinema de Boris Karloff. Si veieu la pel·lícula entendreu això de l’última aparició de Karloff. Una penetrant mirada als Estats Units, a les portes d’una nova i violenta era.

Como humo se va (1978), el duo fumable Cheech i Chong, pintoresc i popular al setanta, a la punta de la seva ¿creativitat?. Sí, no es cap broma, és una barreja de comèdia improvisada, absurda i esbojarradament desfermada que retrata, de manera descarada, tots els estereotips ianquis. El millor, un porro de la mida d’una botifarreta. I deien que era un aperitiu...

Un pez llamado Wanda (1988) de Charles Crichton. És una entremaliada comèdia de costums al voltant de les, poc, subtils diferències culturals entre anglesos i nord-americans. Un lladre quec, un assassí ruc i psicòpata, una femme fatale i un home senzill amb tendència patològica a patir situacions desafortunades. “Anomenar-te estúpid és un insult als estúpids! Conec cabres més llestes que tu!”... 

Celebración (1998), i ens posem seriosos o gairebé tràgics. Violents enfrontaments familiars durant la celebració de l’aniversari del patriarca d’una família, poc després del suïcidi de la germana bessona del fill gran. Un psicodrama audaç, agressiu, àcid i formalment ben escrit, interpretat i dirigit. Ve de Dinamarca, emmarcat dins un corrent artístic anomenat Dogma 95, més publicitari que artístic... no es pot perdre de cap manera. Dirigia el gran Thomas Vinterberg, més artista que Lars von Trier... Algú ja m’entendrà... 

El caballero oscuro (2008), la més fascinant i inquietant entrega del mite de Batman, rica en caràcter i emoció. Enmig un pertorbat i pertorbador Joker. Més desassossegant que el Joker, ridícul, que hem vist últimament. Un film intrincat, de complicació moral i emocional, amb un Batman pensatiu: “Com pot un vigilant ser èticament íntegre?” Christopher Nolan i els seus mons...