El vaixell transatlàntic francès Sinaia, fou llogat pels quàquers anglesos i diverses associacions d'intel·lectuals europeus per traslladar els exiliats espanyols de la Guerra Civil de França cap a Mèxic. El viatge va ser organitzat pel Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE) i sortí del port de Seta el 25 de maig de 1939.
El president dels Estats Units de Mèxic, Lázaro Cárdenas, va oferir el seu país per acollir les 1.600 persones que s’embarcaren a bord d'aquest primer passatge d'exiliats, que arribà al port de Veracruz el 13 de juny de 1939. Fins a l’any 1942, 30.000 exiliats van arribar a Mèxic, entre ells molts catalans.

Des de París, el març de 1939, la Irene Sunyer aconsegueix els papers per treure el Jordi Pinyol del camp de concentració. Allí fan les gestions, a prop de l’ambaixador de Mèxic a França, Narciso Bassols, i aconsegueixen els visats per viatjar a Mèxic amb el vaixell Sinaia. Durant el trajecte, ajuden com a metges en la tasca d’atendre les malalties de molts refugiats, causades per la malnutrició i les pèssimes condicions sanitàries dels camps de concentració; alguns d’ells van morir durant el trajecte.

En el documental emès per TV3 Sinaia, més enllà de l’oceà i que podem recuperar al portal www.3cat.cat, la mestra de Lleida Elvira Godàs i Vila, filla de Frederic Godàs, ens parla de l’amistat que feu amb la Irene i el Jordi a bord del Sinaia, i de l’arribada al port de Veracruz quan la Irene va baixar del vaixell tota mudada i vestida amb un gran barret d’ala ampla que havia dut pel viatge guardat dins d’una gran capsa. També recomanem veure el documental La segona pàtria que podem trobar a la mateixa plataforma www.3cat.cat, per entendre i aprendre de l'exili català a Mèxic. 

Quan van ser a Mèxic, i malgrat no tenir cap paper que pogués demostrar les seves titulacions acadèmiques, van ser ben acollits. Se’ls va concedir la nacionalitat mexicana, i van escollir establir-se a la capital, on ja s’hi havia instal·lat un metge conegut seu. Amb tot, però, fins que no se’ls reconegués la titulació, no podien exercir. Durant  aquesta època ho haurien passat malament si no hagués estat per l’ajut de la família dels Pi i Sunyer també exiliats, i la solidaritat dels catalans que van conèixer al vaixell o vells coneguts que van anar arribant al país, com la metgessa i regidora del PSUC de la Paeria de Lleida Aurèlia Pijoan Querol, de Castellserà, amb qui el Jordi havia coincidit a Tàrrega durant l’any 1938, i també la família dels Folch-Guimerà del Vendrell o la del Joaquim Llorens del Priorat.  

Al cap d’un temps de convalidar la seva titulació de metge, el Jordi i la Irene van obrir uns laboratoris clínics que els va permetre tirar endavant. És també durant aquests anys que neixen els seus fills, el Jaume l'any 1941 i el Jordi l'any 1944. 

A Ciutat de Mèxic hi viuen amb l'esperança del retorn que comparteixen amb el conjunt de l'exili català. Són vora 3.000 els exiliats catalans que s'organitzen per mantenir viva la seva identitat i transmetre-la als seus fills, de cara a un hipotètic retorn amb l’esperança d’un proper canvi de règim a l’Estat espanyol.

L’Orfeó Català i la Comunitat Catalana de Mèxic aglutinen les iniciatives culturals, polítiques i científiques de l’exili català a Mèxic. A cal Pinyol-Sunyer sempre es parlava català i es cuinava a la catalana. El Jaume i el Jordi van ser educats a la manera europea al Lycée Français, per tal que el retorn a Catalunya no fos traumàtic.

L'any 1950 la Irene i el seu fill Jaume fan una estada d'un any a Barcelona, per copsar l'ambient i les possibilitats de tornar. A Barcelona hi viu la família del germà de la Irene, el metge Jaume Sunyer Pi, que malgrat haver estat depurat, és director dels Laboratoris Experimentals de Terapèutica Immunològica. Amb tot troben prematur el retorn definitiu, i no ho fan fins a l'any 1958 quan el Jaume compleix els 18 i el Jordi els 15 anys. 

El seu fill Jordi es pensava que no tindria problemes per integrar-se a la Barcelona dels Pi i Sunyer i d’on el seu avi-oncle Carles Pi i Sunyer havia sigut alcalde durant la República. Es matricula a l'Institut Francès de Barcelona per seguir el mateix ensenyament que a Mèxic. Ell és de família catalana, sap parlar català, però quan torna, li sorprèn ser tractat com un “mexicano cochino y marrano” i que els companys se n'enriguin d’ell per ser mexicà.1

La família Pinyol - Sunyer va poder retornar a Barcelona. Malgrat les restriccions polítiques per ocupar determinades places en hospitals i centres públics, van poder acabar els seus dies a la terra on havien nascut. Però l’angoixa dels anys de l’exili mai es va acabar de curar. Altres Pi i Sunyer van morir a l’exili, lluny dels seus i molt lluny de la terra que sempre havien estimat i servit.

1  “Fills i néts de l’exili republicà a Mèxic. Mexicans a Catalunya”. Jordi Pinyol Sunyer. https://cgtcatalunya.cat/memoriahistorica/exili