Jordi Salla Ramon 

Corria el setembre del 2012 quan després de la gran manifestació de la Diada a Barcelona (jo també hi vaig ser!), es va posar l’estelada al balcó de l’Ajuntament. Ja hi havia estat abans i durant l’11 de setembre, però la novetat responia a una resolució de la junta de govern local que determinava no treure-la fins a l’assoliment de l’Estat propi. Alhora es treia la bandera espanyola. Més tard, es va haver de posar de nou per imperatiu legal, tal com resava un cartell ben visible. 

La flamant insígnia dominava el camp visual no només del balcó sinó de la façana sencera de la màxima institució local. A diferència de les altres situades al seu darrere, no estava plegada al voltant de cap pal, sinó ben desplegada. A més era gran, tan gran que superava el límit per sota del balcó, ocupant-ne la part central. A mesura que el frenesí d’emocions va anar a la baixa, ho va fer també la dita insígnia, fins a situar-se al lateral i amb superfície més reduïda. La viva imatge de la confrontació permanent ha aguantat mentre s’ha jugat la carta de la fugida endavant.

L’estelada ha estat presonera del seu propi relat: independència o res. Doncs res. Tot i així l’han mantinguda al balcó per tossuderia o per diferenciar-se, política de curta volada, com s’ha comprovat. Pensava tenir la clau d’alguna cosa i hem vist que no la tenia de res. Vol gallinaci. 

Baixant pel carrer d’Agoders tan tranquil, oh sorpresa!, m’adono de la solemnitat recuperada en el balcó del nostre Ajuntament. Una solemnitat basada en l’austeritat exhibida per les quatre banderes oficials, sense l’estelada ni cap cartell al·ludint sentències judicials. Si la insígnia independentista es va posar amb pompa i majestuositat, desafiadora, i amb la unanimitat de la junta de govern local, ara ha estat treta en silenci i sense taquígrafs. Un contrast que fa pensar en el rampell de supèrbia que la va dur on no havia de ser. Es va perdre tot principi de cortesia, que és el camí més directe cap al desvari. Que per a altres sigui la seva manera d’actuar no significa que hagi de ser també la del nostre poble, secularment limitat en les seves aspiracions en base a les garrotades rebudes. La lliçó de la història és molt clara en aquest sentit. L’haurem apresa?

Ja que faig al·lusió a la història, permeteu-me que rescati unes línies del que jo escrivia a les pàgines de NOVA TÀRREGA el 16 de setembre del 2011: “Per què tan sovint el nostre destí històric tendeix a transformar-se en el contrari del que cerquem? La història està tan plena de contradiccions internes que em fan pensar quin percentatge de la nostra ruïna conté el nostre ADN. Si no som intel·ligents, el viatge a Ítaca serà una història de mai no acabar, una utopia que només servirà per anar fent camí.” Doncs bé, som on som, i alguns s’hauran d’empassar les seves pròpies mentides. L’anomenat procés ha demostrat un lideratge de proclames altives que el temps ha encongit. A casa nostra la marinada, aquella que sempre acaba arribant, se les ha endut, igual que l’estelada al balcó de tots. I no us ho perdeu: el greuge amb l’Estat segueix!

El pas del temps i fets reveladors han mitigat aquella energia disfressada de megalomania. Era una il·lusió i en il·lusió frustrada ha quedat. Ara l’estelada representa una idea que impedeix de connectar-s’hi a molts ciutadans. El panorama instal·lat en els territoris veïns parla per si sol: des del departament francès dels Pirineus Orientals, passant per l’Aragó i el País Valencià fins a arribar a les Balears la ultradreta és en els òrgans de govern. No és casualitat, sinó que la causa sorgeix de fonts profundes. És la resposta a la inestabilitat institucionalitzada que sintetitza l’estelada.  

Amb la senyera per bandera reconduirem la situació si abandonem criteris ideològics de curta durada i reinstaurem un clima de normalització política que permeti afrontar els grans reptes que tenim pendents: regeneració urbana, execució de la variant de la C-14, desaparició del pas a nivell, potenciació del ferrocarril… Sortim d’una febrada que forma part de la nostra marca de la casa, una ver hipoteca emocional. Hi ha una naturalesa secular que anhela un statu quo diferent del que tenim. Sols l’abraçarem amb seny, no amb rebel·lia; amb consens, mai per la via unilateral.

El retrobat escenari del balcó municipal em trasllada als versos del poeta estatunidenc del segle XIX Walt Whitman: “Agafeu les roses mentre pugueu / que el temps corre veloç / la mateixa flor que avui admireu / demà estarà morta…”. Ara que el món ja no ens mira i els somriures s’han esvaït, la seva melodia em transporta a l’estelada municipal, que un dia va ser i ara ja no.