Jordi Salla Ramon

A l’estiu, a Itàlia, es destapava l’escàndol d’un web sexista en què milers d’homes intercanviaven fotos de les seves parelles. Feia anys que se sabia, però com que les plataformes tenien seu a l’estranger, les autoritats deien que no hi podien intervenir. Aquesta excusa es va mantenir fins que les afectades van ser víctimes il·lustres i influents. Canvi radical de panorama! L’Estat italià va obrir d’un dia a l’altre línies d’investigació per acabar amb la fal·làcia. Tan vell com l’anar a peu, aquí i onsevulla. Qui vulgui deixar-se enganyar, allà cadascú amb la seva consciència. 

Aquest Nadal l’avi Joan no seurà a taula, com tampoc no hi va ser l’any passat ni l’altre. Tenim un interrogant per resoldre, d’extracció genuïnament targarina, i l’enigma segueix sense resoldre’s. Un poble on no s’aplica la llei és un poble malalt. Qui té el bell sentit de la intuïció per ensumar el que amaguen alguns casos mancats d’energia i folgats de desídia em deixa anar un “deixa-ho córrer, no en trauràs res” que em xiula a les orelles. No és curiositat nostàlgica ni vague idealisme, sinó simple instint per reclamar un mínim detall d’afectivitat. Amb l’afectivitat passa com en els vells viaranys: quan no es recorren hi creix la malesa. Traduït a una institució equival a distanciament i pèrdua de credibilitat. Demanar confiança en les institucions costa poc, però s’ha de correspondre. És un tema que toca els sentiments més profunds de qui se sent desatès. 

Escriure sobre un assassinat no té res d’agradable. Insistir-hi dos anys després, encara menys. La mort violenta del Sr. Joan Anguera té tota la pinta que no s’aclarirà mai. A dia d’avui, és un homicidi (qui sap si homicidi o assassinat!) sense responsables i, per tant, impune. La impunitat alimenta la desesperança. Als qui ens diuen que tenim una seguretat per damunt de la mitjana del país, els correspon el sacrifici de mantenir-la. I en un cas tan excepcional com aquest, d’obligar els responsables a afrontar el pes dels seus actes. Si no és així, les ufanoses declaracions de resolució de conflictes no encaixen amb els fets. Són pols oposats que fan més mal que bé. 

En el món de la gestió pública poques vegades s’admet l’error, encara menys el fracàs. Acceptar-los de manera genèrica queda bé, però precisar-los en quelcom concret és missió impossible. Està mal vist perquè en els rituals polítics o de la mateixa policia comporta pèrdua de reputació. Dos anys de silenci és una circumstància que justificaria per si sola un exercici de comunicació envers la població a la qual se serveix per saber on ens trobem. Sorgeix el dubte de si no es fa més per manca de mitjans o d’interès. I si no hi ha per on agafar-ho, que ens ho expliquin. Fins ara ens hem mogut entre tenebres i una manca absoluta d’autocrítica, tant de contingut com de formes. Un procedir que no hauria de comptar amb la complicitat de les nostres autoritats.

Al revés del que passa amb altres crims, que generen rius de tinta i seguiment mediàtic per terra, mar i aire que no fan més que multiplicar la indignació, aquí ens hem abandonat. Ho dic en plural, perquè sense pressió social el tema passa a ser marginal, i d’aquí a donar-li la carpetada final hi va un pas. Dos anys després no ha canviat res. Sabem el mateix del primer dia, tret de l’impacte immediat de la notícia al cap d’un mes sobre la detenció de quatre sospitosos, dels quals ens hem quedat a l’escapça. Què se n’ha fet d’ells? Segueixen sota l’estigma de la sospita? Com que ningú no n’ha fet cap reflexió en veu alta ni s’ha mogut un dit per canviar la dinàmica, tot apunta a un fosc capítol de la crònica negra targarina. Amagar la veritat no ajuda a posar llum a la foscor, que diria aquell, sinó a afeblir la proximitat amb les institucions. Com qui no vol la cosa, estem a un pas del fracàs. Potser no sigui més que el mirall d’una frustració anunciada per inanició. 

A Itàlia es van despertar quan van tocar el crostó a qui tenia capacitat per moure fils. El Sr. José Luis Marín, president del Consell Comarcal, en una molt encertada carta publicada a NOVA TÀRREGA el 22 d’agost, advertia que no acabar amb els freqüents talls d’electricitat donava la raó als qui pensen que el nostre poble no interessa tant com altres llocs. Sempre hi ha hagut pobles de primera i de segona. A aquesta categoria s’hi fa cap no només patint talls intermitents d’electricitat, sinó també quan es produeix un assassinat sense esclarir i ningú no dona la cara. 

No sempre s’hi és a temps a fer justícia. El calendari escurça el termini de la prescripció del delicte i fa créixer la malesa per manca de diligència. Cada assassinat és únic, però les xifres no enganyen: dos en tres anys. Marca una tendència evolutiva? No ho sabem, però és un implacable avís per no restar indiferents i millorar facetes per corregir la creixent percepció d’inseguretat.