Jordi Salla Ramon 

Començo pel final. Després d’una hora llarga, l’11 de desembre sortia de l’auditori que Veritas té al carrer de la Diputació de Barcelona. Tot rosegant fruits secs Borges de la degustació amb què es va cloure l’acte, meditava que no tot està perdut. Als que veiem el neoliberalisme imperant com una font d’ansietat i por, se’ns obre una escletxa d’esperança en escoltar empresaris sincers i compromesos per canviar les regles. La doctrina necessita humanitzar-se, i acabava d’escoltar emprenedors allunyats de la conspiració egoista i propers a una reformulació moral del sistema. 

Agraeixo, doncs, haver viscut una vesprada tan especial. Xavier Pont Martín n’és el motiu. Ell és qui va organitzar l’acte de presentació del llibre que acaba d’escriure a partir d’un diàleg obert sobre empresa i metafísica. La tribu de los buceadores sorgeix d’un sopar d’amics. Un d’ells explica que està redactant una obra personal a partir de la cosmovisió que té de la vida i de la persona. Al Xavi, acostumat a promoure projectes d’emprenedoria vital, li va semblar un repte tan apassionant que s’hi va embarcar sense pensar que li reportaria sis anys de gestació d’una trilogia, ni més ni menys. El resultat ha estat un primer llibre sobre autoconeixement (2022), un segon sobre les grans preguntes (2024), i un tercer, el que ens ocupa, sobre les grans propostes (2026). Són tres viatges per ser llegits detingudament, res de presses. No sé si els ha escrit més des del cor o des del coneixement. Tanmateix, expressa de manera fidedigna el seu pensament. 

A partir del moment en què és capaç de reunir dos exemples d’empenta i perseverança com Cristóbal Colón i Silvio Elías, el Xavi arma el relat amb La tribu de los buceadores III per explicar el teixit empresarial des d’una òptica diferent de l’acostumada, i a través de la qual contempla la manera de ser i procedir d’una època en un país com el nostre. Amb un coneixement absolut de la temàtica tractada i un bon domini de les eines i recursos de narrador, aconsegueix un llibre interessant per descobrir que allò que sembla impossible, a vegades passa. El lector ressegueix un conjunt de projectes empresarials reals que van molt més enllà de l’enriquiment personal. L’autor se serveix de 30 històries que no estan necessàriament connectades amb l’èxit. Algunes han estat titllades d’il·luses per l’atreviment a fer les coses diferents de com s’han fet sempre.

Cortès que és un, el Xavi va organitzar una posada en escena que diu molt del seu tarannà. Quan es presenta un llibre, normalment el pol d’atracció i la paraula dominant són els de l’autor. En aquest cas ell va ser el conductor de la cerimònia, cedint el protagonisme als dos valents al·ludits anteriorment i als quals dediquem els següents paràgrafs. Hi hagué intervencions espontànies que el nombrós públic assistent va confirmar amb forts aplaudiments. En destaco dues: “Són les minories compromeses les que canvien les coses” i “Lo conocido es peor que lo possible”.

Cristóbal Colón és el fundador de La Fageda, espai laboral pensat per a persones amb diversitat funcional. Als tretze anys es queda orfe de pare, i des de tan tendra edat té clar que si no se salvava ell, no el salvaria ningú. La seva obra parteix d’aquesta base: sentir-se a gust amb allò que fa, que alhora serveix d’exemple perquè altres puguin seguir-lo i així beneficiar el poble. A partir d’un acte d’egoisme personal (sentir-se a gust), hi ha tota una comunitat que hi surt guanyant. 

Silvio Elías és el creador de Veritas, que posa a l’abast del client una alimentació ecològica, certificada i sostenible. Pensa que en funció d’allò que a un inquieta, sorgeixen les preguntes i es troben els estímuls. Les respostes que un mateix es dona són el camí a recórrer per cercar la coherència personal. Pensa que el sofriment forma part del viatge de l’emprenedor i és bo saber-lo afrontar i transitar-lo. La felicitat la redueix a espurnes unides a l’harmonia emocional. 

Cap dels dos no ha volgut sortir de Catalunya. Refusen el gegantisme. No volen perdre l’ànima.

El Josep, pare del Xavi, cap al final va confessar que sempre s’havia sentit orgullós de son pare, i que ara se sentia pare agraït per la persona que conté el Xavi, de caràcter diferent del seu, però de gran coherència de pensament i acció. Havent escoltat els dos, pensava en les tres generacions i en feia un tres per u. Distanciats en el temps, però no separats. Alguna cosa deuen fer bé en aquesta casa quan fa anys i panys que fan forat en allò que toquen. Més enllà del seu talent innat, el mèrit és aquest instint atrevit d’iniciar i consolidar projectes empresarials d’èxit. Un fil conductor que uneix marcades personalitats d’una mateixa nissaga genuïnament targarina.