Jordi Salla Ramon 

El fenomen nadalenc és digne d’estudi. Se’n comença a parlar tan bon punt superem Tots Sants, i al cap de poc no hi ha racó ni comerç que no desempolsegui els guarniments d’enllumenat. N’hi ha de tots colors i gustos. Tothom sap que hem de ser sostenibles i que la propaganda oficial promociona l’estalvi energètic, però el Nadal que ens hem inventat és amb bombetes o no és. Un món lluminós que acostuma a estar acompanyat de melodies ben amplificades per megafonia, com si el soroll lumínic hagués d’anar acompanyat de la llum acústica. És així com vivim els dos últimes mesos de l’any, amb l’objectiu de capturar-nos i ser uns més de la cursa malbaratadora.

Pocs exemples transmeten més pistes del passat recent que l’observació detallada dels mitjans de comunicació. Els records i les idees s’esfumen, però la lletra escrita i les il·lustracions detecten comportaments que s’aferren a la realitat quotidiana de la qual un dia vam ser actors. Em fixo en la festivitat nadalenca. Prenent com a referència de durada d’una generació, 25 anys, l’he seguida observant en els números extraordinaris de NOVA TÀRREGA del Nadal de l’any 2000 i del de fa un mes escàs. És una observació que està a l’abast de qualsevol que s’hi vulgui entretenir.

L’edició del 2000 està farcida d’articles que marquen un caliu tradicional. Alguns títols són: Nadal al món, Un conte de Nadal, Història nadalenca, Nadal i Pau, La festa de Nadal… Afegim-hi fins a cinc imatges pessebrístiques. Imatges fàcils de rebre a casa en obrir les felicitacions d’amics i familiars abans del sotrac a tots nivells d’Internet. En la darrera edició hi ha tres fotos al·lusives a Jesús, Maria i Josep en el rellevant article de Josep Castellà repassant el Nadal… d’antany! N’hi ha una altra en la dada del retorn del pessebre a la Casa de la Vila. I pensar que fa cinc lustres l’Ajuntament ens felicitava el Nadal a tota pàgina amb la Nativitat per bandera. La diferència és neta. Un detall: en el darrer número, ni una referència al Pare Noel. Assimilació? Som i serem! 

En la missa del Gall, la parròquia era plena, però lluny d’aquells anys en què s’hi havia d’anar vint minuts abans per trobar lloc. Aquesta vegada, qui arribava a misses dites seia bé. Dels qui hi érem, cares noves en grau considerable. Gent vinguda d’altres països que amb la seva presència ajuden a redescobrir la dimensió universal de la mística cristiana. Molts dels d’aquí fa temps que han tocat el dos; hi han vist un perill d’alineació que danyava la seva autonomia. Quant al jovent, fuig de tota institucionalització, no sols de la religiosa. La seva fe és més raonada que celestial. 

En una societat en constant metamorfosi, la configuració religiosa i el món vital que representa també està afectada pel canvi. Al llarg dels segles la manera de relacionar-se amb la transcendència presenta incomptables variacions. Com que les noves tecnologies ens aboquen a un món cada vegada més individualista, ens trobem en trànsit d’una consciència fonamentalment col·lectiva a una altra que dona protagonisme a la identitat individual. L’individu s’independitza en relació amb el grup i els condicionants imposats fins a ser objecte d’una transformació que té connotacions sorprenents i d’altres per descobrir. El que vivim no és més que el reflex d’aquesta tendència.

En tot procés de canvi es produeixen excessos. En els darrers anys el pessebre havia estat exclòs de l’Ajuntament. En una societat inclusiva com la que es pretén bastir, era un buit que interrogava totes les instàncies de socialització. Interrogava, sí, però cap instància responia. Ara ho ha fet l’alcaldessa, Alba Pijuan, explicant que era per motius de negociació entre partits pel que se l’havia exclòs. En política no és tenir o no raó, sinó que te la donin, segons el canceller Konrad Adenauer, que d’això en sabia un pou. Dubto que l’Ajuntament hagi rebut entusiastes felicitacions per haver obrat així. En qualsevol cas, bo és que, de nou, s’hagi creat un clima impregnat d’empatia i seducció. Aquest és el missatge del món innocent i càlid que desprèn el pessebre. 

La necessitat de transcendència continua habitant en la majoria dels nostres cors. Anem cap a una nova religiositat, més oberta, plural i dinàmica, ocupada no tant en el deure i en els formalismes, i sí en models basats en l’amor i la solidaritat. Em ve al cap una clàssica vinyeta de Jordi Labanda: sobre una fosca silueta pessebrística hi escrivia que tenia de tot i que no calia que li fessin regals, que s’acontentava amb el fet que ens estiméssim més. Qui ho signava? Jesús de Natzaret.