Els germans Lumière ja van espantar la gent el dia que, il·lusos ells, van projectar les imatges d’un tren arribant a una estació. El personal, esfereït, va fugir pensant que aquell tren els passaria pel damunt. Naixia l’art del cinema. I naixia la tírria humana als trens. O potser hauríem de dir la tírria a qui gestiona els trens... Més d’un segle després, els trens ens fan anar de corcoll, amb pena, angúnia i desesperació. Retards, falta d’informació, estacions desvalgudes, inertes, vehicles antics, poc còmodes, vies obsoletes... Només funcionen les vies verdes. Un segle després dels germans Lumière, un director de cinema que ara no recordo va col·locar una càmera al mateix lloc on els germans van rodar l’entrada d’un tren a una estació. Seria el mateix fet un segle després. Abans, a l’estació hi havia gent, un cap d’estació i el tren parava amb parsimònia. Un segle després, hi passava, que no parava, un tren d’alta velocitat i, a l’andana, només hi havia un diari tirat a terra. En passar el tren, el diari surt volant, volàtil ell, cap amunt, arrossegat per l’embranzida del tren. Com la vida mateixa (que bé que ha quedat això). 

Els trens van continuar sortint al cinema, protagonistes per bé i per mal. Recordo un pobre i tranquil trenet anglès a qui volien tancar-li l’estació. Va decidir llençar-se a una cursa amb un autobús per recuperar el seu lloc al món. Això era Los apuros de un pequeño tren, una pel·lícula anglesa de l’any 1952 molt senzilla i divertida. Recupereu-la, si us plau. Més tard, els trens també entren a la guerra, amb un fort Burt Lancaster intentant que un tren carregat d’obres d’art franceses no caiguin a les mans dels nazis a El tren, magnífic film de John Frankenheimer amb aires de western. Si anem al llunyà oest podrem agafar El tren de las 3.10, amb un murri Glenn Ford i l’enyorat Van Heflin; o bé esperar El último trende Gun Hill amb un venjatiu Kirk Douglas i un malfiat Anthony Quinn; jugar a fer d’espies amb Lee Marvin i Robert Shaw a la sòlida El tren de los espías; acompanyar la pobra i atemorida Jamie Lee Curtis a El tren del terror; acompanyar la simpàtica i assassinable Margaret Rutherford (Miss Marple) a El tren de las 4.50; i quedar una mica captivats per la pèrdua de la innocència a Trenes rigurosamente vigilados, excel·lentíssima obra txeca bastant ignorada... Trens que no són, gràcies a Déu, El expreso de medianoche, infame i indigna mostra del cine més trampós i reaccionari. I com deia aquell, si volem arreglar el desgavell ferroviari, només ens queda l’opció de segrestar un tren i portar-lo fins a Torre Baró...