Fa anys, un tècnic de futbol, italià, va dir que el millor resultat d’un partit era un empat.

No parlava de gols ni gran joc. Era la millor decisió, repartiment i tots cap a casa.

Als últims premis Goya, fa dies, van empatar dos films. Van deixar-ho com un ex aequo. Cap mal. Si fins i tot va empatar, fa temps, la CUP!!!

La setmana passada, a l’últim exemplar d’aquest setmanari, sí que em vaig espantar. Teresa Miserachs parlava de la clinofília, una patologia, per a mi, desconeguda. Una vegada llegit l’article em vaig passar hores i hores al llit, vagarejant. No patia el que jo em pensava. Vaig arribar a creure, només llegint el titular, que patia massa afició a Clint Eastwood. Qui em coneix, sap de l’admiració que tinc per aquest mestre del cinema, les seves pel·lícules, la seva música... No compartiré mai alguna de les seves actituds morals i polítiques particulars, però el seu cine encara m’emociona i sempre l’hi trobo una juntura on disculpar-li obvietats. L’últim gran clàssic del cinema. Gràcies, Teresa, per aclarir-me això de la clinofília... 

I acabaré parlant de peluts. S’ha estrenat un documental anomenat Becoming Led Zeppelin, un recorregut per les andanades d’aquest grup de rock mític, llegendari, estrepitós, imparable... Pioners de l’anomenat rock dur (no confondre amb heavy metal, si us plau, encara hi ha classes), juntament amb Black Sabbath, Deep Purple, Kinks (què!!)... Una passejada pels voltants d’uns iaios que necessiten engruixir les seves míseres pensions. Uns paios que maltractaven hotels, maltractaven dones, maltractaven la competència... Molts hotels els hi tenien vetada l’estada, farts de recollir televisors i mobles de la piscina. En un dels hotels es van dedicar a fer curses de motos, festes esotèriques i altres substàncies... les groupies (fans irredentes) eren carn de canó... les acusacions de plagi anaven una darrere l’altra... l’èxit era insuperable, les seves cançons també...

Led Zeppelin, vaig créixer amb ells, ens van ensenyar que el rock era salvatge, indòmit, pelut, agònic, contestatari... En un fet desgraciat, John Bonham, bateria de la banda, va morir i tot es va acabar.

Un dels motors de la banda ja no hi era, i van decidir, amb molt bon criteri, deixar-ho estar. Robert Plant, abans una veu impressionant, publica un àlbum anomenat Pictures at Eleven magnífic; Jimmy Page, virtuós i fantasma de la guitarra, s’escapa a compondre bandes sonores per a films de Charles Bronson... de tant en tant un record com aquest Becoming Led Zeppelin, els drets d’autor i Spotify els ajuden a passar el mes. Recordeu aquell himne que era Stairway to Heaven? Robert Plant, el cantant de Led Zeppelin, s’hi referia com “aquella puta cançó que sempre posen a les bodes”...