L’última edició de la cerimònia dels premis Oscar de Hollywood ha encimbellat la pel·lícula Anora, ha castigat Emilia Pérez, ha fet un gran homenatge a Gene Hackman i ha acabat avorrint, com sempre. Cerimònia llarga, amb moltes coloraines, molta música i pocs acudits.

El nom de Trump ni es va anomenar, no calia. I era una de les edicions més obertes dels últims anys. Des que es van anunciar les nominacions, semblava clar que la gran favorita, amb tretze, era Emilia Pérez, el film musical francès ambientat en el món dels narcos mexicans i un canvi de sexe. Uns tuits poc afortunats, el disgust a Mèxic en veure que són retratats d’una manera poc objectiva i l’actitud del seu director, Jacques Audiard, poc amable, li van fer baixar de manera ostensible les possibilitats de sortir guanyadora. La política publicitària de Netflix tampoc hi va ajudar gaire. Així, anaven augmentant les opcions de The brutalist, Conclave i Wicked. I Anora? Es convertia en la gran tapada. En començar la cerimònia, jo estava més que convençut d’un triomf clar per a The brutalist, acompanyat de Conclave i Wicked. Havia vist les tres pel·lícules, i Anora també. El meu cor es va alinear amb Anora. Després d’un inici molt espectacular amb Cynthia Erivo; d’una barreja de cançons de James Bond i Queen Latifah cantant a Quincy Jones, l’emotiu homenatge a Gene Hackman per part d’un, molt, trasbalsat Morgan Freeman: “Gene no volia ser recordat per deixar un gran llegat, volia ser recordat per haver intentat fer-ho bé.” La setmana que ve, li faré l’homenatge aquí.

Ah! L’homenatge a James Bond era molt més prosaic. Els seus antics productors, Barbara Broccoli i amics, han deixat de ser-ho, per una qüestió de drets. Sabeu qui ostenta ara els drets de James Bond? Amazon!! Entre la més que possible reestructuració del món Bond, la reestructuració de l’univers Marvel i la deriva que agafi l’imperi Star Wars, això promet emocions fortes...

I, al capdavall, cinc estatuetes per a Anora, i de les bones. Fins i tot per desbancar la gran favorita a millor actriu, que era Demi Moore (també hauria estat molt merescut), una omnipresent i càndida Mikey Madison, enlluernadora com a jove prostituta que treballa de stripper i s’enamora del fill carallot d’un oligarca rus. Això es Anora, un film aparentment feliç, una espècie de Pretty Woman inversa, que no busca la redempció moralista ni el paternalisme impostat, ni pontificar sobre el bé i el mal. Cinc Oscars per seguir creient que el cine és, i està, viu.