Enguany tenim moltes commemoracions pel que fa a artistes de la ploma, a algunes de les nostres escriptores i escriptors més reconeguts, i alguns d’ells són els meus autors de capçalera, de lectura obligada però gaudida del tot.

I hi tenim de tot, però si comencéssim pel principi, el 2024 es compleixen els 600 anys de la mort del gran Jordi de Sant Jordi, que neix al regne de València cap a les darreries del segle XIV. Des de ben jove ocupa el càrrec de cambrer del rei Alfons el Magnànim. L'any 1416 viatja al regne de França per encàrrec del monarca i més tard participa en missions comercials entre Sicília i Aragó. L'any 1420, juntament amb altres poetes com Andreu Febrer o Ausiàs March, participa en l'expedició a Sardenya i Còrsega. Durant aquest viatge, Alfons el Magnànim l'anomena "cavaller". L'any 1423 és fet presoner a Nàpols quan les tropes de Francesco Sforza irrompen a la ciutat. D'aquesta experiència neix el poema Presoner, en el qual l'autor manifesta l'angoixa que li provoca la situació i confia en la ràpida alliberació.

És el poema on es diu:

“Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament.”
Jordi de Sant Jordi, un dels membres del nostre Segle d’Or, morí el 1424.

També fa 200 anys del naixement de Víctor Balaguer (1824 - 1901), i 100 anys del naixement dels enormes poetes Vicent Andrés Estellés (1924 – 1993), el gran poeta valencià del segle XX, i Jordi Sarsanedas Vives (1924 - 2006).

D'ells, és injust parlar d’una sola composició, però n’extrauré una part per a mi molt especial del de Burjassot:

“Què més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!”

Com sempre, l’Estellés ric de carrer, curull d’ànsia de llibertat, el poeta que parla de les coses de la vida.

I d’en Jordi Sarsanedas, què millor que fer un extracte del poema PETIT MONUMENT A JOAN SALVAT-PAPASSEIT que va dedicar al nostre Mester d’amor, en el qual, críticament, ens deia:

“Un mestre, tu no ho ets. Els doctes (reverència!)
t'assenyalen vergonyes amb les busques d'acer,
i qui els contradiria?
Però vares donar una llum a la gent,
però vares tocar-la d'una llum a la cara
que s'ha fet veritat,
i la nostra ciutat
no fóra ben bé la d'ara,
si no haguessis parlat dels carrers de l'esclat
del bon dia que fa,
de l'encant de les feines.”

I ja que en Sarsanedas ens parla de Salvat, nascut el 1894, pensem-hi sobretot ara que fa 100 anys de la seva mort però no pas de la mort de la seva poesia, més viva, radical, honesta i sensual que mai.

Només ell ens podia dir allò gens carrincló i ple de desig de:

“Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
–qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.”

No oblidéssim pas un dels pares de la pàtria poèticament i nacionalment parlant, estendard de la Renaixença, del qual també es compleixen els cent anys de la fi de la seva vida. Àngel Guimerà fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana, amb alguns poemes d’una altra època, cert, però molts d’ells han mantingut potència i actualitat, com per exemple aquest:

CATALUNYA, POBRA MARE
Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!

No sé pas què hi podem veure com a reflex del nostre avui, oi, lectors?

Per tant, doncs, commemorem, sí, sempre és un bon recordatori, però recordem les nostres autores, els nostres autors, cada dia i permanentment.