No acostumo a fer promoció, aquí, del que podem veure als nostres Cinemes Majèstic. No vull tirar floretes a l'aire, però "La Lloca" porta una temporada molt encertada, amb films premiats i de bon recorregut. Que bé que ho fem i que macos que som!! Ho dic, simplement, perquè divendres passat es va projectar Perfect days, de Wim Wenders, nominada als Oscars com a pel·lícula de parla no anglesa, representant el Japó. Però això no té importància. Es tracta d’una història senzilla que busca pau, bellesa i significat a la vida a partir d'un personatge feliç, amb una feina escatològica, rutinària, que no és altra que rentar excusats (vàters, urinaris...) a Tòquio. Potser, fins i tot, hauria anat bé, fa dies, tenir-lo a prop (pel famós cagalló que algú va trobar). És tan feliç que escolta música abans de començar la jornada. I escolta música, molta música... És un leitmotiv en el cinema de Wim Wenders. No recordeu Ry Cooder a París, Texas? Aquí, molt amablement, ens regala un Perfect days del poeta (cara de cavall, li van dir) i observador de la vida Lou Reed –rock afilat quan volia, i rock observador de la vida; Lou Reed va ser una figura, ho és encara, de la cultura americana. Una pel·lícula en la qual té un petit monòleg és Blue in the Face. Impagable. Per allí voltava un gran admirat meu, Paul Auster. 

Jerry Lewis va ser una estrella del cinema als anys seixanta i setanta; va decaure als vuitanta i va ressorgir als noranta. Director, actor, guionista, productor –anava a dir ballarí i cantant, però no eren les seves millors facetes–, còmic gestual, mim, atroç, maldestre, molt crític amb la societat de classes, independent. Potser també una mica excessiu, masclista i groller? Va tenir molt èxit fent parella amb Dean Martin. (Faig un petit apart. Dean Martin era, darrere Sinatra, la millor veu dels crooners americans, amb Bing Crosby i Tony Bennett.) Jerry Lewis disfressava les seves mancances vocals i de ball amb aquell humor gestual que, sigui com sigui, va influir en altres còmics posteriors. Heu vist un gag seu anomenat La màquina d'escriure on, damunt d'una taula nua, s'atreveix a redactar a màquina ves a saber què, al ritme de la música? Algunes orquestres l'han incorporat al seu repertori. També es va atrevir a parodiar un tema del gran Count Basie només amb mímica, fent un sopar. 

Jerry Lewis va ser problemàtic, amb addiccions, difícil de controlar i molt egòlatra. L'any 1972 va dirigir un film anomenat The Day the Clown Cried, un projecte molt personal, on un pallasso jueu era reclutat pels nazis per distreure la canalla als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula va tenir infinitat de problemes econòmics (recordem que Lewis era molt egocèntric), molts problemes de guió, de producció... Un daltabaix. Mai es va acabar. Lewis volia una obra com El gran dictador, i així va ser. No està muntada; evidentment, no s'ha estrenat mai; el mateix Jerry Lewis va donar les bobines del film a la biblioteca del Congrés dels EUA, i corria el rumor, infundat, que s'estrenaria el juliol del 2024. Sembla, per ara, que ens quedarem amb les ganes. Algú, imperfectament, ha dit que és la pitjor pel·lícula que s’ha vist mai, no ho sé. He vist escenes, fotografies i entrevistes amb Jerry Lewis. No sé què dir: Jerry Lewis era, i és, un referent de comicitat, molesti a qui molesti. Hem de riure, i recomano que, com sigui, recuperem films com El professor guillat o Artists and models. Per acabar, un gag que no va improvisar: Frank Sinatra reuneix Dean Martin i Jerry Lewis després de la seva separació artística: Martin i Lewis s'abracen (havien acabat enfadats), i es fan un petó molt cast... Surt Sinatra enmig dels dos i els diu: "Que corri l'aire!"