Sempre hi ha algun moment, en tota Festa Major que es faci pregar o que vulgui ser castissa, on sona allò d’“Alegria! Que és Festa Major!” 

Potser molta de la gent jove, acostumada a escoltar pop, rap, trap, house i altres bèsties (no parlem de l’esguerro que comença en reggae i acaba en ton), l’hauran seguida i corejada a moltes places com les nostres, però no saben d’on ve. 

Festa Major era el títol del segon disc d’un trio anomenat La Trinca, i el va publicar la gran editora de música del nostre país, Edigsa, el llunyà 1970. Era un àlbum, que alguns hem perdut en les innumerables mudances, amb tretze cançons que seguien l’ordre de moltes de les nostres festes. 

Així doncs, amb un quart de costumisme, un quart més de crítica, i dos quarts tocats d’experiències pròpies, el tercet de Canet de Mar, ens desgranava pas a pas “El pregó”, “La Passada”, “L’ofici” on feia dir:  

“Nois, anem tots cap a l'Església. 
No es pot quedar malament. 
Hi ha un Ofici molt solemne 
que ha pagat l'Ajuntament. 
Ben mirat no fa mai nosa. 
I els de l'olla tots hi van. 
Quedes bé per poca cosa. 
I el cas és anar tirant.” 
O l’humor irònic del mateix sermó: 
“... Estimats germans, 
els que venim cada diumenge 
i aquest grapat de menjapans 
que se'm despenja 
per aquí només de tant en tant, 
bé perquè és costum de la diada, 
o per convèncer el Sant 
que us apugi d'un cop la setmanada.”  

I després “Les Sardanes” i “El Concert”, “La Processó” i ja cap al final ens hi apareixien “Els Gegants”, “El Castell de focs”, “L’envelat” amb els seus balls, i el “Ball de rams”. Ens acomiadaven amb un cert punt nostàlgic amb un popular “Passi-ho bé”, que ens enviava a descansar dels excessos i a tornar a treballar o a estudiar. 

Si repasséssim les peces, ens hi veuríem retratats, i no pas els d’un altre temps sinó pràcticament tothom. Que aixequi la mà qui s’hagi vist així a casa, quan comencen a sonar els tabals, gralles i trompeteria diversa del que ells anomenaven al disc “La Passejada”, i que avui en diem la cercavila: 

“Treu-te la son de les orelles 
que som al peu del teu balcó. 
Duem les galtes ben vermelles 
de tant fregar amb aigua i sabó. 
Avui tot vessa d'alegria. 
Au, belluguem tots el carpó. 
I la passada ho anuncia 
que n'és la festa del nostre Sant Patró.” 

I què me’n dieu del “Ball de Rams”, que sovint cantem tots i totes amb sorna, algunes cervesetes i amb ritme de valset:  

“Ai, Maria, ai, Maria que ets formosa. 
Tens les calces, tens les calces de setí. 
Ai, Maria, que "ditxós" que jo seria. 
Ai, Maria, ai, Maria, 
si ballessis sempre amb mi. 
Ai, Maria, ai, Maria, 
si et volguessis casar amb mi.” 

Ai, sí, records d’abans i de la mateixa Festa Major nostrada de qualsevol any. Em sembla evident que el grup format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pascual va fer un disc molt important tot i els problemes de la censura franquista, i ha quedat ja en la nostra memòria col·lectiva formant part habitualment de les antologies musicals del nostre país. I són tants els records que han decidit, de la mà de la discogràfica Discmedi, reeditar, per fi, tota la discografia original publicada pel segell Edigsa entre els anys 1969 i 1976.  

Quina peça haurien fet de conèixer el Tararot i la disbauxa que se’ns presenta quan som solemnement apedregats i sempre se’ns fa curt! Crec que cal que les festes majors sempre siguin motiu de gatzara i participació, i aprofitem-les per a criticar el que calgui i reivindicar el que necessitem. I que, mantenint l’estructura, es vagin renovant i sent cada cop més inclusives. 

Sempre podrem pensar o dir, després de desenroscar-nos els peus i posar-los a un lloc de descans en acabar l’estona d’estar drets i comprimits: “Fins l’any que ve”, amb un deix que traspua cansament però ja un principi de nostàlgia.