Hola, ja torno a ser aquí. Soc el Fionn, sí. 

L’Albert ha portat uns dies molt atrafe-gats, amb presentacions de llibres, unes performances que em diuen que fa sobre el dolor, escriure coses, parlar amb gent de mig món sobre arts i preparar una exposició, que es veu que és posar uns collages d’aquests que fa ell en una altra posició, i es veu que serà a Lleida, un lloc on no m’han portat al veterinari mai. Sort!

Està amoïnat i bastant atabalat, perquè diu que a finals d’any (els humans els acaben el desembre) ha de fer el comissariat d’una exposició col·lectiva amb uns companys seus de la capital del Segrià. Diu que hi ha una dita popular que fa: “Qui no té feina, el gat pentina”, però a mi em sembla que en té massa, perquè pentinar-me no ho fa gaire i em costa Gat i ajut estar-me una estona a la seva falda. No para quiet, s’assembla a mi quan era un cadell petit. 

Ah, que me n’oblidava! No se’ls va acudir una altra cosa allà a la capital que fer una empastifada curiosa de vidres als aparadors d’establiments, per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Sí, ho sé, està prohibit normalment, que a la gent que hi treballa després els costa netejar i netejar i els posa de mal humor. Si comptessin amb els meus companys i companyes, de reconeguda experiència a netejar-ho tot amb les potes, ho tindrien millor, però a vegades semblen gossos i no entenen les nostres ofertes. 

Deia que van fer això a força botigues del centre, sobretot el carrer Major, la plaça Sant Joan i a altres llocs, i una munió de poetes com l’Albert, o amants de la poesia, van anar posant uns textos molt curts, que es veu que en diuen haikus i són una tècnica molt antiga que ve del Japó. Alguns, la majoria, eren d’autoria pròpia i n’hi havia que en van escriure de coneguts o d’escriptors que els agraden. 

L’Albert, que fa anys que n’escriu, d’aquests poemes, em comentava que les mestresses dels llocs on ho feien s’ho prenien molt i molt bé, sortien i tot del lloc per a llegir els textos i els felicitaven. I ell i altres vinga amunt i avall amb uns retoladors que es veu que s’esborren amb facilitat. Potser estaven més contents perquè no els deixarien coses amb pintura, no ho sé. M’explicava molt a poc a poc, com si jo no fos llest, que li va tocar anar a escriure això a una òptica, i que hi va portar un de fet exprés per a ells i després a una botiga de roba interior femenina on ja el coneixien –ves a saber per què– en va posar un altre que havia escrit feia poques hores també. 

Em va dir que si tingués temps, us el copiaria aquí, i ja que va de bòlit, li ho faré jo, tot sigui per una mica més de menjar humit del que més m’agrada! 

Són aquests dos: 

“Si et despullaves 
glops de pell es vesteixin 
de primavera” 

I per a l’Òptica, aquest altre: 

“Quina mirada 
de desig s’estremia 
damunt les fulles!” 

Diu l’Albert que si algú volgués fer-ho a Tàrrega –o era TarreGATS?–, ell ho organitzaria. Jo li he dit en gatonès que s’esperi a la butaca vermella, que és una bona idea i que, mentrestant, em pentini.