Quan començo aquest article, alguns dels meus lectors ja m’hauran llegit uns quants clatellots antimasclistes, aquells que poso al meu compte de la xarxa social farcit de vídeos i poca lletra. Em faig autopropaganda, sí, perquè els mascles opinadors sobre la pagesia i la revolta de la setmana passada van decidir que calia atacar-me el físic i les aficions, en lloc de contestar les meues preguntes. Que quines preguntes eren, direu. Tenien a veure amb quina alimentació seguien els de-tractors (noti’s la fina ironia) dels seguidors de la revolta pagesa, perquè trobaven correctes les cues de camions protestant per la benzina i les taxes d’autopista, com és que una dona opinadora és repulsiva, i altres epítets igual de bonics. 

Us posaré en la història perquè pugueu ubicar-vos. La cronista arremet contra un moniato que opina el següent: “Les noies violades pels tiktokers provocaven, portaven roba ajustada i així els passa el que els passa”. Li dic que aquest comentari és masclista, que les dones mai són culpables de les agressions sexuals, i que reconsideri el que ha escrit. Ah, lectors! Creieu que es va retractar? No pas. La cronista va haver de llegir “Tu (blablabla)? No?Doncs A CALLAR.”. Inaudit, insospitat, infinitament cansada de tants “matxirulos” que fan callar dones que podrien ser les seues àvies. Encara que tinguessis 1.000 anys, em digué un company de la feina així que sentí la conversa. D’aquesta manera de contestar d’ell en traureu la paraula “feminazi”, perquè es veu que 1) saben de meravella tota la història d’aquest mot, i 2) feminista els sona a pianista, artista i violinista, arts totalment prescindibles des del seu (esbiaixat) punt de vista. Podreu deduir que jo no vaig callar, evidentment. Per salut mental, el bloqueig posterior del moniato en qüestió fou immediat, i la meua satisfacció, quasi orgàsmica. 

Coincideix, a més, aquest títol, amb el fet que les dones grasses són obligades a fer dieta perquè als homes els sembla que “més prima estaries més guapa”. Si nosaltres no els hem demanat res, a ells, a què ve aquest sobtat interès per la nostra salut i pes? ¿És que ens van fer cas quan dèiem que el Gil i Gil estava massa gras? La parella, ¿s’alarma quan li toquem l’estómac per fer-li veure que té números per una rifa anomenada “infart”? Continuo amb les llaunes que donen alguns homes a les poetes, sobretot en el camp dels temes a tractar en poesia. Malament, si és sobre fills, pares, feina, divorci, menopausa o miopia. Tot ho troben fatal, perquè no sabem enlairar-nos per sobre els temes mundans. Hem de callar, ells en saben més. Nosaltres traduïm els fills, els pares i els poetes al català de carrer. “Clar, ja se sap, les dones xerren més…”, però pobres de nosaltres si opinem de futbol, bàsquet, obres al carrer o F1. “Que sabràs tu, si amb prou feines entens el Pilates!” I som nosaltres les que llegim més llibres, recordem viatges i desgràcies, i ens aprenem la llista de la compra de memòria. “Ves-hi tu, xata, que ho triaràs al teu gust”, diu una veu d’home des del sofà. 

Silenciades en cotxe: Ells no posen intermitent, ni cedeixen el pas, ni s’adonen dels cotxets o cadires de rodes. Ells mai no pregunten com s’arriba a un lloc, ni expliquen el funcionament del Google Maps. En feines de més responsabilitat, ells agafen les idees d’elles i les fan passar per seues. Quan elles tenen la regla, o la menopausa, o trastorns relacionats, ells diuen que ens quedem a casa perquè som gandules. Els grans barruts usen els nens per lligar-se les dones i després les fan callar. Volen que se depilin de dalt a baix, i posteriorment tallen la relació per qualsevol fotesa. NO callarem, moniatos. Si vatres haguéssiu de tenir la regla, endometriosi o parir, el món s’hauria acabat milers d'anys enrere. Feu-vos mirar perquè ens feu callar, abans no trobeu que, sense natres, el món no és possible, ni divers.