Avui em ve de gust parlar-vos del teletransport, o sigui, de la translació de cossos en l’espai. Ah, amics lectors, intueixo mirades còmplices i rialletes…! Quin estalvi d’energies tindríem si fos possible aquesta variant pseudocientífica de la telecinesi. Desenganyem-nos, transportar amb la ment un carro sencer del Bonpreu fins a un 3r pis no deu estar a l’abast de tothom. Mentida, només dels que saben fer anar la telecinesi, i crec que són molt pocs. Ara, somiar-ho és gratis. 

Començarem pel pare del terme, és a dir, pel Gene Roddenberry, creador de la sèrie de ciència-ficció Star Trek (traduït com “cap a les estrelles”). Aquesta sèrie debutà als EUA el 6 de setembre de 1966. En ella s’expliquen els viatges de la tripulació de la nau Enterprise, que explora mons arreu de l’univers, en la missió “d’explorar estranys mons nous, buscar vida i civilitzacions noves, anar amb valentia on cap altre home no ha arribat abans”, segons paraules amb què s’obre la sèrie. Roddenberry s’inspirà en Els viatges de Gulliver, els relats de ficció del personatge Horatio Hornblower i la pel·lícula El planeta prohibit, de 1956, per crear aquest fabulós relat que recrea els problemes dels humans a l’espai interestel·lar. Els viatges sempre són motiu necessari per a la literatura i l’art, no creieu?

Tornem a somiar desperts. El teletransport ha de ser una mesura eficaç per evadir-se de certs compromisos familiars. Posem que tenim la llançadora al rebost, o prop de l’estenedor, tots dos llocs més aviat íntims. Amb qualsevol excusa creïble ens hi dirigim, i com deia aquell: “Beam me up, Scottie!”, i fora tietes pesades o visites a deshora. El mateix principi hàbil ha de servir en moments poc agradables amb el parent o parenta. Si el giny està ben dissenyat, potser accepta dos cossos pel preu d’un cap una altra destinació. La meua pregunta, però, té a veure amb la matèria. Quan traslladem un cos a un altre lloc, hi enviem la matèria sense la informació, o ambdues coses? ¿Haurem de recrear totes les mentides i mitges veritats amb què vam salvar-nos de la forca matrimonial, per poder sobreviure a aital màquina? Caldrà fer un curset accelerat a la xarxa de “muntatge i optimització d’éssers humans” si això fos possible; la paradoxa està servida si ens retorna el nen en lloc de deixar l’avi gaudint de l’Imserso, que era l’estat agredolç en què l’hem enviat a Marbella. Ara imaginem-nos que el dupliquem, allà on arribi. Jo no sé si els amics o enemics de l’anomenat estaran contents de bregar-hi 2 cops, siguin les pastilles o les batalletes relatades…

Acabo amb una recomanació cinèfila. Si un venedor de fibra i telèfons i gigues us promet la lluna en un cove amb la condició que agafeu el televisor més gros del mercat… no us en refieu. Fugiu, ben lluny, ben ràpid. Podria ben ser que acabéssiu presentant el programa El Hormiguero, i després una sèrie inacabable d'APM, per acabar substituint el senyor de Joc de cartes, per tornar a començar l’endemà amb els programes canviats d’ordre. Cobrant un sou de becari, és clar, perquè arreu en seríeu el protagonista. Com un clon que usa el teletransport per fastiguejar-nos la vida sense possibilitat de canvi: cada dia menjaríem macarrons bullits. Jo m’hi oposo. Molt.