"Per a en Raül, que sempre em transporta sencera "

Això era i no era un autocar de línia que anava de Lleida a Barcelona, i en tornava. L’autocar tenia parents a Alemanya: la seua àvia es feia dir Mercedes —encara que al llibre de família hi sortia Bertha—, i un tiet llunyà duia el cognom de Benz. A la família materna se sabia que Benz abans es deia Vaillant per part de mare, però no volien insistir massa en l’afer, per por d’enemistar-s’hi. El vehicle, doncs, estava inscrit al registre com a MercedesBenz Motorwagen. El cert és que l’autocar, en fer-se adolescent, decidí que volia canviar-se el nom, ja que causava molts maldecaps als funcionaris i a la gent de lletres quan l’inscrivien a les empreses. L’empresa per a la qual treballava, Alsa Abheben (d’ara endavant, AA), deia que no calia, que quins enrenous canviar tots els rètols i els tiquets i que wie faul, però no va servir de res. L’autocar, enderiat a seguir el rumb de la fonètica dels noms materns, s’aparcà un dia de primavera al registre de vehicles de Berlín, i es canvià el nom per Otto. Aquest fet inaudit va costar molt de pair a la família, que creia que un palíndrom (paraula que es llegeix igual d’esquerra a dreta i a la inversa) no donaria prou prestigi als pneumàtics Dunlop ni al seu cosí Michelin (Miquelet per als catalans). La fortuna d’uns era l’enveja d’altres, encara que ningú no ho volgués admetre. 

L’Otto és un vehicle molt disciplinat. Dorm en un garatge per a carruatges com ell, en bateria, i mai el sentireu roncar. Bé, sí que ronca quan l’engeguen, perquè tot just acaba de netejar el filtre de l’oli. A les 5:30 del matí el van a buscar al dormitori, el saluden, l’escalfen i li asseguren que “tot anirà bé”; li sona una mica com durant la covid sense mascareta, ves quina angúnia trobar-ne una de tan grossa per a ell. Una mica abans de les 6, quan ningú no sap què se n’ha fet, dels carrers, l’entren a l’estació d’autobusos de Lleida. Hi pugen persones de tota mena; la gran majoria estan adormides i somien a tornar al somni quan s’enrosquen com gats al seient. A Tàrrega s’atura perquè hi ha una dona que estudia teatre a Barcelona, i li han dit (a ella) que així aprofita el viatge per estudiar i dormir i què-sé-jo-dels-humans. L’Otto diu que algun dia farà psicologia, encara que la parapsicologia l’atrau més. I és que li pugen espectres ultraterrenals, de vegades, de difícil pair.

Durant el viatge, els passatgers es comporten força. El Raül, l’auriga de l’Otto, que el mena per carrils atapeïts i trencalls complicats, s’avé molt amb ell. No s'han hagut d’aturar mai per una baralla o un despreniment de còrnia (dels passatgers, s’entén). Posar pau per allò de “fes el favor de posar-te auriculars, que la conversa és privada”, per descomptat, més d’un cop. L’Otto troba a faltar aquell costum antic de llegir en veu alta passatges de llibres cèlebres, o que li cantessin amb veu entonada i ferma algun passatge de Lucia di Lamermoor. Ca! Els temps moderns porten a la pressa i a no fer cas de res, i mira que se’n veuen de coses si tens els fars oberts. Algun cop ha demanat que el Raül li apugi el volum de la ràdio, perquè les sinyores que se coneixen de tota la vida s’ho expliquen tot al bus. Tot, tot, o sigui, que no hi ha espai per intercalar 15 segons de “prou-sisplau-t’ho prego”. Allò sí que és una tortura, i no un reguitzell de hits de reggaeton.   

En arribar a Barcelona, el cabdell de passatgers es va esfilagarsant fins a fer-se ben prim. Algunes vegades hi queda només la dona que estudia teatre; contenta, taral·leja cançons conegudes de la ràdio. L’Otto sap que el Raül somriu, perquè nota aquella escalfor que puja del cor a les galtes quan et trobes bé. Entre semàfors i coloms arriben a l’Estació del Nord, terminal del viatge. Els conductors se saluden mentre els darrers ocells de pas agafen bosses i maletes i reprenen camins o van a buscar el metro. La dona que estudia teatre s’encanta davant dels croissants, se’n compra un i bada, sorpresa, davant d’un conductor expert en Tangram: ha estudiat totes les possibilitats d’encabir 10 bosses enormes al portaequipatge. L’Otto sent els esbufecs del seu company de lluny, mentre li entra una son dolça. Li cal descansar. D’aquí a dues hores el Raül i ell tornen a la carretera, en direcció inversa. Quines anècdotes ens explicaran? D’aquí a 4 setmanes les podreu llegir aquí mateix. Bon viatge, mentrestant!