Catalunya va ser pionera en el desenvolupament de l'electricitat, cosa que ens porta a definir i ressituar el paper d'aquesta comunitat a l'era de la transició energètica, quan es fa imperiosa la necessitat de reduir la dependència exterior dels combustibles fòssils, tant per raons climàtiques com per garantia de subministrament. 

I la mirada sobre Catalunya es resumeix en una constatació fonamental: els únics recursos energètics disponibles són el vent, el sol, l'aigua i en gran mesura les deixalles, recursos autòctons d'un país poblat que té un jaciment de biogàs per explotar en abocadors, granges i depuradores. 

L'altre fet remarcable és que estem en un moment en què Catalunya assisteix entre atònita i perplexa a la prevista "invasió" de les línies d'alta tensió des d'Aragó amb la sensació que no ha estat capaç de preveure a temps la transició energètica que s'anava anunciant. 

Els veritables planificadors del sistema elèctric (Red Eléctrica, l'Administració central) donen per impossible l'autosuficiència catalana i estan avalant l'entrada de les tres grans línies des d'Aragó, que estan obtenint declaracions d'impacte ambiental favorables de l'Estat (condicionades) però molt controvertides. Ara bé, ningú diu que Catalunya s'hagi de quedar creuada de braços. 

El país pot esperar amb els braços plegats que arribi l'energia verda d'Aragó, o avançar cap a “un sistema elèctric verd, públic i ciutadà, més distribuït i democràtic”.  

En aquest moment, el gran interrogant és saber si el nou corpus legislatiu que ha creat o està implantant el nou govern d'ERC serà suficient per aconseguir que s'assoleixin les metes programades en la Prospectiva Energètica 2050: que el 50% de la demanda elèctrica procedeixi de fonts renovables l'any 2030. 

Però el fet és que la implantació d'instal·lacions renovables no segueix el ritme adequat marcat per al 2030, tot i que hi ha indicis positius pel que fa a l'energia fotovoltaica. 

Els precedents demostren que les diferents administracions catalanes han estat molt donades a assenyalar grans metes, mentre que el balanç de les realitzacions han quedat lluny dels objectius, per la qual cosa res no convida a l'èpica, malgrat que aquesta segueix sent la propietària del discurs oficial. 

N'hi ha prou amb dos exemples. El pla d'energia i canvi climàtic de Catalunya 2012-2020 (seguint les directrius de la UE) obligava a elevar la penetració de les energies renovables al 20,1% l'any 2020, però l'any 2019 aquesta només va arribar al 7,7%; una mica més d'una tercera part. I la capacitat de generació eòlica havia d'assolir els 5.153 MW l'any 2020; això no obstant, no va superar els 1.271,1 MW, gairebé el 25% de l'objectiu marcat. 

Per això, és crític fer un “cop de timó” per autoritzar els projectes amb la màxima velocitat, escurçar-ne els terminis de tramitació, continuar estimulant autoproducció amb fonts renovables, multiplicar els sistemes de producció d'energia verda i instal·lar sistemes d'acumulació d'energia. 

O Catalunya fa la transició energètica o ens la faran. Aquesta és la premissa de què parteixen molts especialistes que retraten el moment crucial de la situació de l’energia a Catalunya. El desenvolupament de les fonts netes ha estat tan escàs aquí, que bona part de les expectatives que hi ha per cobrir la demanda futura d'electricitat –davant el tancament  de les tres nuclears– provenen d'una iniciativa que promou l'empresa aragonesa Forestalia. Aquesta companyia té en un estat de tramitació administrativa avançat tres corredors de línies de molt alta tensió (MAT) que parteixen d'Aragó en direcció a Catalunya per garantir aquest subministrament futur. Serà energia verda, generada per fonts renovables, sí; però no seria electricitat produïda a Catalunya. 

A més, es poden observar diferents ineficiències que coexisteixen en el mercat energètic, en aquesta etapa de transició, com ara la ineficient regulació de les comunitats energètiques, una modalitat per compartir l'energia produïda per una planta fotovoltaica en forma de multipropietat, que veu limitada la possibilitat de compartir a un radi de 500 metres, quan a França es permet fins a 20 km. Un altre exemple són els ridículs preus que les companyes elèctriques paguen pels excedents de l'energia solar produïda pels productors/autoconsumidors. El ciutadà ara comença a ser actiu protagonista de la transició energètica, i per això que se segueixi "regalant" l'electricitat al sistema és injust. És tota una metàfora que resumeix la història del com i de qui ha governat fins al poder de l'electró. 

Perquè aquesta realitat canviï, a Catalunya cal la voluntat política i la participació activa de totes les administracions i dels seus diferents nivells (des de la municipal a l'autonòmica).