Lita Gilabert

He tornat a Tàrrega pels volts de Tots Sants. Al benestar que em provoca la rutina anual de netejar els nínxols dels pares i del malaguanyat alcalde Francesc Fité (1873-1936) —que, no sent família, penso que s’ho mereix—, hi sumo el plaer de compartir una estona amb una persona que sempre espero retrobar. Intercanviar uns mots al llindar de la seva botiga de la plaça Major, la botiga de la meva infantesa, em reconforta.

L’ensurt que he tingut enguany només arribar a la plaça ha estat majúscul i m’ha fet pensar que m’havia equivocat de dia. La meva botiga estava tancada i barrada, no donava cap senyal de vida. Era potser diumenge? Era l’hora de dinar? Ni una cosa ni l’altra. Quina decepció. Volia saludar el Pere de ca l’Esqué, i ja no podria fer-ho possiblement fins l’any següent.

Em recordo amb el nas enganxat a l’aparador, amb els ulls oberts com pessetes. Quatre, cinc, sis anys. No n’estic segura. Em recordo escrutant una joguina mil·limètricament i imaginant-me històries que mai vaig poder fer realitat: una escoleta, la meva escoleta.

Algú de vostès la recorda? Somiava desperta aquella maqueta feta de fusta i dividida en diferents estances: la classe amb pupitres i cadiretes, amb un diminut santcrist penjat a la paret, una pissarra, el pati, un quarto de bany..., la monja carmelita —n’estic segura— i les nenes petites, abillades amb unes bates de quadrets Vichy blancs i blaus, que tenien una mena de cabells estranys, com de fregall ros. Una maqueta més bonica i molt més gran que la que vaig regalar a la meva filla molts anys després.

Decebuda per no haver vist el Pere, vaig dirigir-me amb la meva germana cap a l’església de Santa Maria de l’Alba, sense parar gaire atenció a un home que parlava amb un altre assegut en un dels bancs de la plaça, d’esquena a l’església.

Dins, una altra sorpresa. Vaig tenir poc temps de gaudir dels murals al fresc, perquè la Rosa em va assenyalar un grup d’unes cinc persones que caminaven davant de nosaltres pel passadís central, observant-los atentament. Ella que em diu: Aquest és el Minguell, el pintor. Vols dir? Sí, sí, n’estic segura. L’amic dels nens? (els nostres germans bessons). I vet aquí que veig que enfilen cap a un lateral i jo darrere d’ells perquè volia sortir de dubtes.

En la meva capseta de records tenia una imatge d’un nen de cabells ondulats negres i amb ulleres (?) dalt d’una escala lluminosa en una casa propera a la nostra: el Minguell. Res més. Res a veure amb aquell home alt que anava donant explicacions als seus acompanyants. I jo, sense pensar-m’ho ni dues vegades, accelero el pas i m’hi adreço: Hola, tu ets el Minguell? El pintor? Resposta afirmativa. Jo vivia a la plaça Major..., i continuo: Coneixies els meus germans i... Breu pausa. El Pere i el Joan són els teus... Vaig pensar que els nens havien deixat empremta a Tàrrega (el Pere de ca l’Esqué m’havia explicat anys enrere que de ben petits els feia seure en un banc i davant d’ells improvisava alguna actuació. Era, potser, una avançada de la futura Fira Tàrrega?).

Amb el Josep Minguell em va passar el que acostuma a passar quan et trobes amb algú que forma part de la teva infantesa i ressegueixes els fils de la memòria per cercar dins teu alguna anècdota que te’n desperti d’altres, però només tenia el record del nen dalt d’una escala. Això sí, no vaig poder evitar mirar-me’l encuriosida directament als ulls, i, també, ser conscient del pas inapel·lable dels anys, dels seus i dels meus.

Un cop a casa vaig pensar que mai no havia coincidit amb ell al cementiri per Tots Sants, tot i que el nínxol de la seva família —dono per fet que ho és— està ubicat al costat del dels meus avis, el Ramon Solé i Farnós i la Teresa Gabernet i Ramon. En qualsevol cas, la trobada va acabar amb una foto com a record del retrobament al replà de l’escala d’entrada de l’església.

I va ser en baixar-la que em vaig fixar en l’home del banc, que ara només estava acompanyat per l’escalforeta del sol del migdia. Era el Pere, el Pere de ca l’Esqué. Li vaig dir que no m’ho esperava de veure la botiga tancada en dissabte. Que t’has jubilat? No, no... Però, quan obriràs? Ara tothom m’ho pregunta i jo els responc que quan obrin els que, els que van plegar abans que jo. Estic de vacances sabàtiques. Vacances sabàtiques? Ara em miro la botiga des d’aquí. Vam parlar una estona sobre el futur de la plaça Major. El Pere es va quedar allà assegut i nosaltres vàrem anar a fer un bon vermut a la de Sant Antoni.
Aquests dies he estat pensant per què m’agrada tant trobar-me amb el Pere Esqué quan vaig a Tàrrega. I aquest matí m’he llevat amb una paraula: heroi. L’Esqué és un heroi, un inconformista, un d’aquells que diu allò que pensa en tot moment. No sé si ets un romàntic, Pere, però m’agradaria; un romàntic que des de la teva talaia les has vist passar de tots colors; que has resistit amb el teu comerç allà on els altres van llençar la tovallola pel motiu que fos. I tot això ho dic sense conèixer-te. Tirant-me a la piscina i arriscant-me a ficar la pota fins al fons.

Tant de bo tornis ben aviat de les teves vacances sabàtiques i reobris la botiga, aquella que els teus avantpassats van fundar el 1913. Però, si no et ve de gust, si ja has dit prou, et desitjo el millor, de tot cor. Potser ja és hora que algú t’agafi el relleu; que les altres botigues de la plaça Major, que contemplen impertèrrites la façana de Santa Maria de l’Alba, i que fa dècades que van tancar, recuperin un ús que les revifi. Que trobin algú que se les estimi per fi. Missió impossible?