LITA GILABERT

El 30 d’agost havia transcrit les notes disperses que des de finals de juny s’estaven a la capsa de cartró on apilono els fulls que aprofito per prendre notes. Em sentia preparada per donar-los forma, però tot es va trastocar, com acostuma a passar a la vida, en un instant: el dilluns 5 de setembre es moria als meus braços de camí a l’hospital el meu buldog francès. El buldog francès que encapçala els meus escrits.

Ara que no hi és, ara que la seva no presència silenciosa omple encara més la soledat de l’acte d’escriptura, m’he entretingut a endreçar les seves possessions. No m’ho esperava quan he trobat entre les seves pertinences les seves notes disperses, que us transcric:

Notes d’un buldog francès
Maig 2022

Ens passem el dia junts. A mi m’agrada anar darrere seu per casa i ella em busca desesperada si no em troba. Sovint adopto la posició de camuflatge: m’estiro a la catifa negra del despatx i la sento cridar el meu nom mentre repassa una per una totes les estances. Jo em faig el desentès... Sé que ella creu en les desaparicions instantànies, perquè una vegada va tenir una experiència... Bé, no ben bé, però he escoltat en un munt d’ocasions la història del peix taronja que malvivia a la peixera del menjador: un dia, quan va tornar de la feina, no hi era. Va buscar-lo per tot arreu i res de res. Ben aviat es va donar per vençuda i ho va deixar córrer: s’havia desintegrat... Fins que, passades un parell de setmanes, el peix, que mai havia estat batejat amb un nom propi —considero que és important tenir-ne un, si formes part d’una família—, va aparèixer momificat entre els plecs de la cortina del menjador. Ella explica aquesta anècdota amb tota la naturalitat del món, i conclou el seu relat amb un: es va suïcidar..., i quan ho diu se li dibuixa al rostre un somriure entre maliciós i culpable. Aquest tarannà seu em preocupa. Farà el mateix amb mi, si un dia m’amago darrere el cortinatge? Es donarà també per vençuda a la mínima?

El que més m’agrada de la nostra relació és que tenim un llenguatge secret propi. Per exemple, si vull que posi el meu coixí vermell al menjador quan ensumo que té intenció d’estirar-se al sofà —li encanta badar davant el televisor a la nit—, només cal que salti al seu damunt i l’esguardi reptador amb el cos i les orelles ben tibades. Em va costar de fer-me entendre, perquè al principi ella udolava: "Gekko, no, no i no, lleig, més que lleig", i corria darrere meu amb la mà aixecada. No va ser fàcil, però a la fi ja associa: Ella-nit-tv-sofà-coixí-Jo.
També tinc una manera especial de demanar-li llaminadures. Es pensava que repapiejava quan em veia assegut de cara a la paret al rebost de la cuina. Per Sant Roc!, heu vist què fa ara?, la sentia mormolar. Gominoles, jo vull gominoles, em deia a mi mateix. Jo sé que allà no hi són, però durant molt temps les hi tenia en una lleixa: un munt d’ossets de color blanc, crema i torrat dins una capsa transparent. Soc un animal de costums, jo, i no vaig canviant de parer cada dos per tres. Ella ha superat també aquesta prova, però no l’he convençuda que em doni una llepoleria cada vegada que obre la porta del rebost, moment que aprofito per escolar-m’hi i fer el posat d’estàtua vivent. 

El nostre dia a dia és la mar de tranquil. A primera hora faig veure que se m’escapa el pipi per casa i la trec a caminar. Si té pressa ho noto de seguida per la manera de tibar-me amb la corretja. No acostumo a posar gaire resistència als seus desitjos d’anar per feina, si és que no ensumo el rastre de la Hanna, una boston terrier que em té el cor robat. Ella —no la Hanna— és tant o més tossuda que jo. A vegades vol anar per un carrer i jo per un altre, i ja la tenim feta. Hi ha dies, però, que em deixa anar al meu aire. La sento dir fluixet: "Avui et toca a tu", o bé "ara és el teu moment". M’ho diu quan té remordiments, perquè em costa fer popó. Altres vegades, s’atura de sobte i em diu: "Gekko, que maco que ets", i m’amanyaga les orelles davant de tothom. Jo em faig l’indiferent, i intento fer via: la gent que parla sola no té bona premsa. Després del passeig, esmorzem. En acabar, ella desplega a la taula del menjador la seva paperassa a l’entorn d’un artefacte que està connectat al corrent elèctric i comença a donar-li copets rítmics amb els dits, com si toqués un piano, i jo passo l’estona estirat al seu costat sobre el meu coixí vermell Ferrari o perseguint una pilota de tennis, que indefectiblement va a parar sota el sofà. Aleshores, ella, de quatre grapes, com si volgués imitar-me, fa mans i mànigues per treure-la d’allà més empipada que contenta, mentre jo no perdo l’ocasió d’ensumar-la. Quan aconsegueix agafar-la, fa veure que no me la vol donar i bordo una mica o faig saltirons al seu voltant fins que la deixa anar fent un bot, i sant tornem-hi. 

Sovint, sense venir a tomb, mentre escriu em dona algun copet amb el peu, per comprovar que soc viu, o s’aixeca de la cadira tot d’una i s’ajup i em mira i m’abraça i atansa la seva cara a la meva perquè li faci una llepadeta al nas. I quan està farta de fer el que fa la segueixo fins al pis de dalt. Surt a la terrassa, es fuma una cigarreta i arrenca alguna mala herba dels testos de la falguera o de les cintes, mentre jo m’ajec al sol. Estem tan bé tots dos fent la nostra.

He passat la major part de la meva vida als seus peus o prop d’ella. Ja fa quasi dotze anys. Li ho sento dir últimament moltes vegades a altres passejadors que troba a la plaça del costat de casa. No sé si és bo o dolent que insisteixi tant a remarcar-ho.

I això és tot.