LITA GILABERT

El seu gran capital és la discreció i la gestualitat. En situacions extremes, però, si es dona una distància curta entre el subjecte (el caçador) i el complement directe (la presa), el so que emet sense control el primer —orgànic, profund, salvatge— pot alertar el segon. En llenguatge mèdic s’anomena borborigme; en formal, moviments intestinals, i, en familiar, rau-rau. Aquest soroll pot resultar tremendament incòmode quan es dona entre estranys, però semblants, i ser motiu d’ensurt o irritació si no es compleixen les premisses anteriors.

Així doncs, com detectar els caçadors urbans? Excel·lent, felicitats! Ho ha encertat: a través dels borborigmes. Analitzem-ho: Hom pot imaginar que sota uns cartons arrenglerats a una façana d’una entitat bancària, per posar un exemple entenedor, hi hagi una llar, però no borborigmes, sobretot si hom està concentrat en les seves cabòries, que sempre assegurarà que són bastant més interessants que aquells sons fruit de la mala educació. Els gasos i els rots podrien ser igualment vàlids en aquestes breus instruccions.

El rau-rau, al qual segons que sembla mai s’acaben d’acostumar els caçadors urbans, provoca una reacció en cadena perfecta, si es dona a primera hora del matí: obertura d’ulls somnolents, estirament de les articulacions després d’un somni reparador i recol·locació del cos en una posició còmoda, perquè la jornada a què han de fer front —i que gairebé té la categoria d’estàtua humana, però en aquest cas ni sindicada ni regulada—, ho requereix. L’apetit, com qualsevol ésser viu, els empeny a sortir a caçar des de la immobilitat, com si estiguessin en un safari tipus el del malaguanyat Francis Macomber. La ciutat és la seva sabana, el seu mannà, però no consta que sigui la seva religió.

Pel que fa a la gestualitat, aquests caçadors sempre adopten un posat meditatiu. Són alumnes avançats de mindfulness, de la consciència plena, de l’ara i aquí, i d’un déjà vu constant que podria ser objecte d’una merescuda anàlisi psiquiàtrica, en la qual, estimats, en aquests moments no puc entretenir-me. S’ha d’assenyalar que és cabdal per als seus interessos l’expressió dels ulls. No pot ser ni de pocapena ni altiva: tant una com l’altra foragitarien les feres; la primera provoca rebuig; la segona, desconfiança. Altrament, és interessant considerar si cal demanar amb la mà estesa o deixar una llauna d’espàrrecs arran de terra. Es reconeix si un caçador urbà és experimentat quan és capaç d’estar-se més d’una hora en la mateixa posició. 

L’olor també és un element que cal tenir en compte. S’entén que a aquest sector econòmic, que forma part de les estadístiques de riquesa d’un país, ni se li demana ni se li exigeix que vagi perfumat, però sí un mínim de decòrum vinculat a la higiene bàsica. És de domini públic que la fauna que habita les ciutats fuig de les males olors, siguin pròpies, siguin d’altres. Jo mateix podria explicar alguna anècdota en aquest sentit. Però, bé, ni és el lloc ni el moment per esplaiar-me.

En fi, per acabar: tot aquell que opti a caçador urbà de casta ha de saber que té competidors més enllà de les estàtues humanes. Els músics ambulants, que surten de gira cada dia i fan dels vagons del tren i del carrer el seu Olympia particular, en són un exemple clàssic. També ho són aquells que, asseguts davant un centre comercial, reclamen l’atenció dels vianants amb una pancarta gegantina que, amb lletra de pal, només explica que desventures a partir d’un ESTIMAT POBLE o un ESTIMAT PÚBLIC (soc estimat, soc poble, soc públic, o és només un tosc esquer del caçador?, es podria preguntar la fera, si fos conscient que pot esdevenir víctima): manca de feina, fills petits en edat de menjar, impossibilitat de pagar els medicaments d’un de malalt, perquè, segons les males llengües, en aquestes famílies els fills no mengen, ni creixen com els teus, i sempre n’hi ha un de malalt. Els anys passen i sempre són allà, més vells, més tristos, davant el centre comercial amb els seus fills petits, malalts i escarransits a la pancarta. 

Un exemple més modern, net i exempt de borborigmes a primera vista —qui estigui lliure de culpa que aixequi la mà o tiri la primera pedra—, i que no pot faltar en aquestes instruccions, és l’exèrcit de captadors de socis d’ONG, amables, desimbolts, ben instruïts, sempre a punt per atacar les preses més fàcils. En qualsevol cas, qui no té un caçador a la seva vida? Algú que entendreixi la seva indiferència supina envers els altres?

P.S.: No he tornat a veure la Beatriz quan surto a passejar amb el meu buldog francès. La Beatriz és una gitana d’ulls i vestit de dol, que fins abans de la Covid-19 s’estava a la porta del mercat municipal. La voluntat a canvi d’uns mocadors de paper o uns encenedors era el seu lema. El seu esquer: la possibilitat de fer una ullada a l’únic exemplar que li devia quedar de La Farola, que protegia amb una camisa de plàstic transparent i bressolava com a segell orgullós d’identitat, obviant deliberadament o per desconeixement el dubtós currículum del seu fundador. Potser ha estat una víctima més de la pandèmia. Potser li pesen els anys. Potser ha trobat a la fi una bona presa. O un bon final.