LITA GILABERT

El cartell deia: "Tancament de protecció de la vegetació"

L'Ajuntament de Sabadell ha tret les estructures metàl·liques i el cartell que protegien la plantació de gespa als parterres de la plaça de la vila. Per fi ha arrelat, la gespa. Per fi s'ha acabat el seu confinament. La plaça fa goig de nou i em sento afortunada de poder-ne gaudir com a passejadora de buldog francès que sóc.

L'equip de govern anterior, no sé si per contradir a qui va succeir o per considerar-ho una despesa supèrflua, havia estat pràcticament un mandat sense plantar-hi ni una tija. La sensació de tristesa en aquest indret central de la vida ciutadana es veia agreujada per una façana consistorial amb les jardineres de les finestres amb restes de plantes seques.

Ara que per fi s'ha aixecat el confinament vegetal, em pregunto quan ens tocarà a nosaltres. Voldria que tothom en gaudís. Sé que és difícil la convivència de tots dos alhora, però davant el petit miracle dels parterres gemats només puc donar les gràcies per aquesta nova oportunitat que ens dóna la natura.

Carlos, professor jubilat de Literatura Española a la UAB. Ha superat la Covid-19

WhatsApp: "Hoy por primera vez desde hace tiempo –a mí me parece muchísimo– he hecho mi primera pequeña salida; no sé cómo decirlo, pero he sentido una sensación extraña; nadie miraba a nadie o, si te miraba, era con una mirada desconfiada; todo el mundo iba con prisa; era como si estuviese en un planeta extraño."

Estic totalment d'acord amb el Carlos. Vaig decidir fa dies saludar les poques persones que em trobo pel carrer encara que no les conegui. Fujo de la inseguretat que em provoca el confinament. De la tristesa del carrer buit.

Eulàlia, dependenta d'una botiga de papereria i objectes de regal

Exclamació afirmativa: "Qui ens ho havia de dir!"

Tens tota la raó. Alguns de nosaltres és la primera vegada que ens topem amb l'amic invisible sense haver-lo convidat a la festa. Estem acostumats al càncer, als ictus, als accidents de trànsit i a conviure amb les desgràcies dels altres des d'una pantalla de plasma.

Per primera vegada, ni els camps de refugiats, ni els morts al Mediterrani, ni Síria o els incendis a la selva amazònica o a Austràlia ens prenen el protagonisme. Hem deixat de ser els actors secundaris en aquesta trama d'infectats, morts i mascaretes. Tenim tants mitjans al nostre abast que fins i tot tenim temps de comptar-les, les mascaretes. Algú em sabria dir qui és l'encarregat de fer-ho aquí i allà?

Venedora en un mercat al carrer, possiblement a Nairobi

Disjuntiva: "O ens morim de gana o ens morim per la Covid".

Difícil elecció.

A casa nostra només saber que ens confinaven hem exhaurit el paper higiènic. Amazon ha augmentat la seva cotització a la Borsa, mentre que l'ONG World Central Kitchen ha desembarcat a Barcelona: el 12 d'abril van arribar als tretze mil àpats a la capital catalana.

Escolto un pare amb dues criatures a les notícies del migdia. Davant la manca d'ingressos, explica que intenta distraure-les a la tarda per estalviar-se el berenar.

Recordo l'estada solidària de l'estiu passat a comunitats de la riba del Paranapura, a la selva amazònica peruana, que vaig fer amb la Lliga dels Drets dels Pobles de Sabadell. El berenar-sopar, cap a les set, era una camamilla deliciosa i un bocí de pa. Allà els nens sempre estan distrets.

Salut o Intimitat? No, ciència-ficció

Aquesta és la tria que planteja Yuval Noha Harari en l'article El món després del coronavirus de La Vanguardia. El filòsof, historiador i autor de Sàpiens ho té clar. Per a ell, afrontar els ciutadans a aquesta dicotomia és una falsa elecció.

Harari especula sobre les exigències d'hipotètics governs cara el control de la salut dels seus ciutadans. Per exemple, amb l'obligació de portar braçalets biomètrics per testar la temperatura corporal i el ritme cardíac les 24 hores del dia. I com aquest primer control es podria estendre cap a d'altres parcel·les de la nostra vida fins a arribar a pràctiques autoritàries.

Tot i que Harari es mostraria partidari d'aquest control, només ho acceptaria si es donessin unes circumstàncies molt concretes i provisionals. Per arribar-hi caldria una ciutadania empoderada, ben informada, i seria imprescindible que aquesta recuperés la confiança, entre d'altres, en els polítics i els mitjans de comunicació. Ciència-ficció?

Lament

Sortia de cal Ramoneda, la botiga de queviures del barri, quan ho he sentit. Al vespre m'ho ha explicat Tomàs Molina. Es tractava d'un xoc de masses d'aire. Un so greu, intens, que unes hores abans m'havia fet girar sobre mi mateixa buscant els maleducats en els edificis que m'envoltaven, per acabar aixecant el cap cap al cel, perquè el so definitivament venia del cel. El Tomàs m'ha mirat al ulls per tranquil·litzar-me. Era un brogit. Segons ell, formo part del petit tant per cent petit de la població que pot percebre'l.

Des d'aleshores, cada matí, com a passejadora de buldog francès que sóc, paro atenció. Només ocells. Millor. Era inquietant. Un lament.