Lita Gilabert 

Avui m'he trobat l'Alkali, aquell noi de Gàmbia de qui fa un temps us vaig parlar. L'he vist bé, feia bona cara, no tan entresuat com altres vegades. 

Ens hem fet un parell de petons. El seu carretó de supermercat encara era buit de material desballestat, a aquella hora del matí. A l'interior, a banda de les cordes que utilitza per lligar la ferralla o allò digne del seu interès, un entrepà de barra de mig embolicat en paper d'alumini. Una llarga jornada laboral al davant. Es treu entre 10 i 20 euros diaris si hi ha sort. Comparteix pis. Papers? La seva fesomia canvia. Ja anem cap als 16 anys... Res de res. No l'he entès quan m'ha dit qui li estava gestionant la regularització. Parlem una barreja de castellà i català que a vegades em resulta indesxifrable.

No he pogut evitar pensar a ajudar-lo i, a la vegada, que no em podia precipitar dient que intentaria fer alguna cosa, per no crear falses expectatives en un tema que per si ja és prou dolorós. Però, com que soc una bocamolla, m'he trobat dient-li que trucaria a una coneguda, una advocada especialitzada en temes d'estrangeria, amb qui coincideixo de tant en tant al vestidor d'un conegut club esportiu de Sabadell. Diuen que l'esperança és l'últim que...

Ens hem acomiadat entrexocant els punys. Cadascú ha prosseguit el seu camí. Ell, amb la seva feina; jo, amb el meu passeig, avui Rambla avall, perquè he deixat d'anar a la placeta de les palmeres, la de les cotorres invasores. Sort. No hauria sabut què més dir-li. Interessar-me per la seva família, potser? Parlar de les seves aspiracions? D'amics? D'amor? Del preu del gas i l'electricitat? Ni pensar a insistir, com havia fet tres anys abans, en la importància que assolís una bona alfabetització. 

He continuat el meu recorregut solitari —ja no m'acompanya el meu buldog francès—, i no he pogut defugir una imatge que m'ha empaitat durant tot l'estiu; una de les meves notes disperses. Recorden l'assalt de la tanca de Melilla on varen morir, a la banda del Marroc, diuen, uns 23 immigrants? El 24 de juny, uns es preparaven per saltar-la, mentre d'altres fèiem la digestió de les coques de la revetlla de Sant Joan de crema, de fruita, de llardons, de xocolata. La xifra, segons que sembla, no està del tot clara. Costa comptar carn. La imatge que oferia la televisió de cossos anònims estesos per terra, el moviment quasi poètic, per la delicadesa que desprenia una gestualitat mínima d'alguns d'ells, de dits, de mans, de rostres, no era una de les famoses imatges de Spencer Tunik de cossos anònims nus, com aquella que havia fet amb set mil participants uns vint anys enrere a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona. És ben curiós això de l'associació d'idees.

Quan he arribat a casa he buscat el WhatsApp de l'advocada. Podíem ajudar l'Alkali d'alguna manera? M'adono que el darrer missatge que li havia enviat era del proppassat 22 d'abril. Li adjuntava un escrit meu al NOVA TÀRREGA (De maletes i motxilles), que de seguida m'havia comentat. M'explicava que estava en unes jornades de dret internacional a Granada ("Distintos Orígenes, Mismos Derechos"). Estava esfereïda pel testimoniatge d'alguns participants ucraïnesos. En aquelles dates la guerra de Rússia contra Ucraïna l'anomenaven invasió.

La Mylène, aquest és el nom de l'advocada, aprofità l'avinentesa per explicar-me una història familiar: "El meu pobre pare va ser un dels de la Quinta del Biberó i jo no me'n vaig assabentar fins als 20 anys... Suposo que devia quedar traumatitzat, que no en volia parlar... El meu pare, quan va acabar la guerra, el va tenir un temps perquè es refés (va acabar malalt) la senyora Nita Costafreda de Tàrrega, íntima amiga de la meva àvia paterna. El fill d'aquesta també va ser escriptor i va marxar a Suïssa (no pels diners, perquè era una família benestant de l'època, però tenia diferents idees)..." La Mylène m'enviava l'enllaç de la Viquipèdia del fill de la senyora Nita, que no era altre que el poeta i escriptor Alfons Costafreda i Ribalta (Tàrrega, 1926-Ginebra, 1974), el qual no va sobreviure al dictador i no va tornar mai a Espanya. 

Abans de dir-li res a l'Alkali, he de pensar molt i bé si realment puc fer alguna cosa per ell. Millor callar i deixar passar el temps fins a la propera trobada? Diuen que qui dia passa, any empeny. Suposo que és una dita universal, que no entén ni de nacionalitats, ni de races, ni de creences, ni de guerres, ni de dictadors, ni de tanques, ni de la poètica del cos. Potser és que la humanitat està dividida en dos blocs: els que viuen i els que no paren d'empènyer per sobreviure, i no hi ha res a fer.