LITA GILABERT - Notes d'una passejadora de buldog francès

Fa uns dies que no veig més que maletes i motxilles. Tothora. Vagi on vagi. També dins del meu cap. A la televisió ja no se’n veuen tantes. La filera de milers d’ucraïnesos carregats amb equipatges bigarrats cap a països fronteres segurs ha donat pas a imatges de ciutats bombardejades. No escriuré cap adjectiu associat a ciutats bombardejades ni les seves conseqüències. Vull deixar-ho al lliure albir de cadascú, convençuda que tothom té els seus. En canvi, no puc abstenir-me de mencionar els cossos que abans eren persones, que podien ser fins i tot bones persones, la majoria, segur, escampats aquí i allà, com brossa abandonada a l’espera que algú els doni sepultura. 

La casa dels meus avis va desaparèixer en un dels bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega de 1938. Tota la família va tenir la sort de sortir-ne indemne. El seu refugi durant uns dies va ser a l’aire lliure, en l’hort que tenien als afores. A la mare li agradava explicar que allà havia dormit per primera vegada amb el pare, que allà s’havien conegut: un nen i una nena que aquell any n’havien fet deu. Si el senyor Hemingway hagués passat per allà potser hauria escrit un relat o una crònica de guerra sobre ells dos; sobre un nen que es deia Carlitos i una nena coneguda com la Pepita d’Or, pels seus cabells rossos com el blat. Una nena que quan es va fer gran algú deia que s’assemblava a la Lana Turner. Sí, van superar la guerra, però, ella, la mare, va portar des de la infantesa el seu estigma, que traduïa amb l’afany d’acumular de per vida oli, conserves o llegums al rebost i, sobretot, amb el convenciment d’aprofitar sempre el pa sec, que el pare torrava els diumenges quan nosaltres érem petits per acompanyar la xocolata desfeta: era pecat tirar-lo, ni que fos un crostó. I mai, mai dels mais, em deia seriosa, si te n’has de desprendre, no ho pots fer sense abans fer-li un bon petó. 

Demà hi haurà guerra? Era la pregunta que jo li feia a ma germana gran abans d’anar-nos-en a dormir a l’habitació que compartíem, la que donava al carrer Major: Com una nena de cinc o sis anys podia tenir tan interioritzat aquest concepte abstracte? Què és la guerra? La pau? La llibertat? El bé? El mal? La cobdícia? La generositat? Em ressona al cap la típica pregària dels diumenges que de petita sentia a missa: Preguem per la pau al món. En aquell temps era incapaç d’abastar la magnitud d’aquell prec inassolible. Demà hi haurà guerra? Potser al petit televisor del menjador donaven notícies de la del Vietnam, però el més segur era que l’àvia i la mare parlessin sovint de la seva davant meu. En qualsevol cas, em feia tanta por allò que els grans anomenaven guerra com el monstre que s’amagava als vespres dins l’armari encastat de la nostra petita cambra. Solament quan ma germana em tranquil·litzava de totes les meves pors podia dormir tranquil·la.

El 6 d’abril, amb la guerra d’Ucraïna al fons, va ser l’aniversari de l’esclat de la guerra de Bòsnia el 1992. Ja han passat trenta anys. Aviat en farà trenta de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i trenta de la treva olímpica. La primera guerra que vivia en present, a tocar de casa, com la que ara viuen amb estupor els nostres fills, sense ser conscients que, des que el món és món, l’home ha viscut en un estat permanent de confrontació, destrucció i reconstrucció; de cosir i recosir les ferides que deixa en la memòria d’aquells que l’han sobreviscuda. 

Només cal parar atenció per sentir el batec del món. És qüestió d’estar a l’aguait per escoltar el seu plany, que va més enllà de les bombes i la destrucció de ciutats i vides, perquè abasta també les ànimes anònimes dels camps de refugiats, dels quals ara no toca parlar-ne, o l’emigració il·legal que lluita per fer-se un lloc a casa nostra... I nosaltres, des d’aquí, des d’aquesta Europa exhausta per la Covid’19, esperem que la crisi de subministrament i energètica no ens afecti més del compte, perquè, com diu una vella dita: qui dia passa any empeny. Tot just ens cal no perdre la confiança i anar fent el paperot, perquè això, això que li passa a Ucraïna, mai dels mais ens pot passar a nosaltres. 

I parlant de maletes i motxilles. Escoltava a les notícies, un dia, dos o una setmana abans de l’esclat de la guerrai de Rússia contra Ucraïna, la incredulitat que mostraven alguns ciutadans ucraïnesos envers les alarmes d’un potencial atac de l’exèrcit rus: els feia l’efecte que era impossible. Alguns dels entrevistats explicaven, però, que tenien la maleta a punt per si de cas havien de fugir, i continuaven amb tot allò que fa que una vida sigui quotidiana, avesats al moviment de tropes russes a la frontera entre tots dos països. 

I la gran pregunta que em feia, com a dona escarxofada en la meva àrea de confort, era quin seria el meu equipatge. Qui us escriu únicament sap fer maletes o motxilles per anar-se’n de vacances, fer el Camí de Sant Jaume o una estada solidària a la selva amazònica peruana. No estic feta per fugir, per ser refugiada o il·legal, o només cos abandonat al terra d’una ciutat bombardejada o al marge d’un camí.

i Guerra o invasió? La retransmissió dels partits de la Lliga de Futbol Professional espanyola (LFP) ha passat de tenir un banner a la part superior del televisor amb un “No a la guerra” a un altre on es llegeix “No a la invasió”. Potser no és irrisori que un dels operadors dels drets audiovisuals fins als 2026, a banda de Movistar, sigui DAZN, propietat de Perform Group, darrere la qual hi ha Leonard Blavatnik que, a banda de ser Sir i l’home més ric del Regne Unit, és d’origen rus: va néixer el 1957 a Odessa, quan formava part de la Ucraïna soviètica. Segons l’article de Walter Oppenheimer “El caballero de Isabell II (y el hombre más rico del Reino Unido) que quiere borrar su pasado ruso)”, publicat a El País, el 12 de març de 2022, aquest empresari, al qual no li agrada l’etiqueta d’oligarca, no té contacte amb Vladímir Putin des de l’any 2000.