Si sou de mena calorosa, aquest article no és per a vosaltres. En cas que no vulgueu fer cas de les meues recomanacions –cosa ben habitual, si em llegiu–, sempre podeu acabar l’article aquí mateix. Us parlaré de fred i calor extrems, i qui sap si no agafareu una rebequeta per continuar llegint!

Començarem pel fred. Un fred d’aquells de pel·lícula, com Doctor Zhivago (que fou rodada a Sòria, entre altres llocs), o Fargo (Joel Coen, 1996), amb la meravellosa Frances McDormand embarassadíssima i conduint per llocs on el glaç és omnipresent… Parlem de Fargo, doncs. Una de les ambientacions té lloc a Minnesota, comtat que aquell any fou “guardonat” amb un hivern molt càlid, per la qual cosa van haver de fabricar neu artificial per donar credibilitat a l’ambientació. Després sí que en van trobar, de natural, a Dakota del Nord. Que deu ser com anar-se’n a Das, a la Cerdanya, al bell mig de l’hivern. 

Altres maneres de “refrescar-se” són mirar 2012 (ironia, es va estrenar el 2009, per si passava res), amb el tsunami universal que cobreix el planeta i gràcies al qual –oh, meravella!– se salva una part de la població dels EUA. Cal destacar la magnitud d’estrelles convidades per a donar versemblança a l’èxode a la manera de Noè, encara que cap de les personalitats acabi suada o xopa o esquitxada per la suposada aigua que el cataclisme provoca. Recordo amb afecte la incrèdula –pels diàlegs infantils i malgirbats– d'El día de mañana. Se’m van congelar les parts íntimes al cinema, ho confesso. Hi feia tant de fred, a la pel·lícula, que hauria demanat una jaqueta per suportar els -40 °C mentre els veia decidir el combustible per no morir a la Biblioteca Central de Nova York. Això sí, no els perdonaré de cap manera que s’empesquessin juguesques per cremar alguns clàssics de la literatura i de la filosofia universal. Gutenberg no es mereixia això. 

Ja podeu engegar el ventilador, perquè el fred de la Julie Christie –sí, torno a parlar de Doctor Zhivago (David Lean, 1965)– mirant l’infinit no era neu, sinó pols de marbre. La novel·la fou censurada a la Unió Soviètica, i per aquesta raó el director, el David Lean, hagué de pensar en altres localitzacions per ambientar-la. Ja hi havia tingut contactes, amb estudis espanyols (els de Estudios CEA) i en el rodatge de certes parts de Lawrence de Arabia. Es pensaven que a Sòria, Salamanca i Madrid hi hauria un hivern rigorós, però les previsions del temps fallaren i hagueren de canviar de plans. Aquell hivern fou el més calent que es recorda en 50 anys. Les escenes del Doctor Zhivago a la Primera Guerra Mundial es rodaren a Sòria, i l’escena del “Palau de Gel” de Varýkino es va muntar en una casa coberta enterament de cera d’abelles congelada. A més, per fer creïble l’escena de la càrrega dels partidaris al llac gelat, s’instal·là una planxa de coure damunt de la llera d’un riu sec, i recrearen la vista de la neu amb la disseminació de pols de marbre. Espero i desitjo que cap dels actors hi fos al·lèrgic, resultaria tragicòmic que els russos esternudessin a la neu… si representa que hi estan molt avesats. Ja ho sé, és desencoratjador, que ara us tregui la bena dels ulls, però des d’aquí us sento mussitar la banda sonora… És que som uns romàntics, oi?

Vull acabar aquest article “fresquet” amb un recordatori. Els passatgers del Titanic es van llençar a les aigües de l’Atlàntic a -2 °C. Aneu amb compte en entrar als rius, no estan a aquesta temperatura, però nosaltres no som superherois de les pel·lícules de Hollywood. Passeu per l’ombra, aneu al cinema, poseu-vos gorra i ulleres de sol… i fins al 19 d’agost, que tornaré (més morena) i amb més ganes. Bones vacances!