Us posaré un repte. Digueu-me paraules que considereu catalanes –en el sentit que sabeu que NO són castellanes–. No, no parlo d’esquina, mansana, conta corrent o s’ha caigut. Us ho poso fàcil, d’aquestes oracions triades a l’atzar, busqueu una paraula que té un equivalent en català col·loquial: “Quina nàpia que gasta, aquell!”, “Has vist, tu, que bé que hi guipa per copiar l’examen?”, “Nena, aquell plasta ja torna a seguir-me…!” Si heu pensat en nàpia, guipar i plasta… Equilicuà! Les heu trobades totes. 

Les paraules amb què he començat l’article són d’un idioma que pocs coneixen, alguns usen i la gran majoria passa per alt. Em refereixo al caló (el caló o romaní), idioma provinent del sànscrit que parlen els gitanos. El sànscrit és la mare de totes les llengües indoàries modernes. Perquè ens entenguem, la gran majoria d’idiomes que es parlen a Europa venen del sànscrit. Del finlandès, basc, estonià i hongarès no en parlaré, perquè no hi pertanyen. Tornem, però, al romaní. Al web llengua.gencat.cat podeu trobar un diccionari en imatges que us il·lustrarà sobre aquest idioma, i com anomena el món. Algunes paraules us sorprendran. Comencem pels verbs. Diem “sobar” al fet de quedar-se adormit (sovel) i "Halar" a menjar. Diuen “farbel” a pintar, i en alemany “farbe” significa colors. 

“Xorissar”, que ve a ser robar sense ser vist, ve del mot “Chor”, que significa lladre. Un “mangante” tindria la seua rel (parlo de llengua, no pas de l’origen de xorissar coses) al verb “mangar”. Si hom vol “pirar-se” d’un lloc, ha de saber que “pira” significa fugida. Passem als adjectius. Potser recordareu un cantant de flamenc que es deia Pitingo. Seues són les versions de clàssics americans en una barreja de soul i flamenc. Doncs bé, “pitingo” vol dir presumit (cal dir que aquest cantant té un gust exquisit en el cant i la vestimenta). 

Heu de saber que “caló” significa negre en romaní, i potser, per extensió, es va anomenar la gent que parlava aquesta llengua per la semblança amb la pell morena dels habitants del subcontinent indi, lloc d’on provenien. Si alguna vegada empreu el mot “zíngar” com eufemisme per no dir gitano, cal que sapigueu que “zíngar” ve de l’hongarès, i aquest del grec, i vol dir “incomprensible”. Alhora, podria ben ser que “zíngar” provingués del verb “çingar”, que vol dir xisclar. Bon nombre de vegades hem usat expressions així per menystenir allò que no entenem. 

Per acabar, el terme “manouche”, que també denomina el poble gitano, és el terme encunyat per Django Reinhardt per anomenar el gypsy jazz. Els instruments musicals més comuns d’aquest estil eren la guitarra, el contrabaix i el violí, i ocasionalment s’hi troba el clarinet i l’acordió. Ara que venen molts concerts a l’aire lliure, penseu a donar-los “calés”, que són monedes lluents. Apa, vigileu els xavals vora rius i piscines, que tota precaució és poca. I als “komuns”, els nostres ajuntaments, agraïu-los que tinguem piscines i parcs. NAIS TUKÉ per llegir, i Opre Roma!