Ah, llegir, llegir! Les pantalles ens fan perdre el temps i el sentit comú, i les xarxes socials ens retallen la poca autonomia que somiàvem tenir. Llegir, com qui diu “posseir bitcoins” i tornar-se milionari en pocs dies. He girat el cap enrere per mirar què tinc al clatell: uns quants centenars de llibres, vet aquí. Els duc tots al cap, us preguntareu. No, ni de bon tros. De tota manera em fa goig parlar-vos dels que em van marcar, si caben tots aquí dins. Començo, doncs.

De la Carme Solé Vendrell en recordo En Benet i el seu roure. Mai vaig deixar de meravellar-me per aquelles il·lustracions tan sensibles, en especial la del nen que abriga i enganxa les fulles a l’arbre, com si esperés que aquest gest infantil i noble les pogués salvar de l’hivern implacable. Recordo haver plorat per l’empatia del fred i de la desesperació. (L’estimada Glòria Coma m’entendrà –tants cops que en parlàvem, d’aquells àlbums!–)

Des de petita que tinc una dèria pels dibuixos en paper. Ma mare i mon germà –sortosos ells!– van heretar la facultat prodigiosa, la que mon pare i jo els envegem amb somriures sarcàstics. Als deures escolars i en bàners de propaganda de les assignatures, servidora posava tot l’escriptori en dansa per acolorir el món postfranquista en què vivia. Ca, no hi canviava res! Jo sospirava per les enciclopèdies infantils, pels Folch i Torres que mon pare col·lecciona, pels Cavall Forts que devorava amb passió –llavors no ho sabia– prepunk i proMafalda. Perquè desenganyem-nos, lectors, la vostra articulista té mania als tebis de cor. I això només es veu i es palpa en els llibres. 

A casa dels pares la senyora Enid Blyton hi devia tenir un catre i plats a taula, ja que n’érem tots devots de les Aventuras de Los 5, i aquell pa de gingebre tan afamat que ens tenia salivant a totes hores. No vam gosar demanar d’aprendre a remar, marededeusinyó, ni que ens posessin interns en una escola lluny de casa; el gos, tampoc, però ens els miràvem de ben a prop, i ells ho sabien. De la família Ulisses me’n recordo bé. La mare reia molt i jo, toixa i púber, vaig tardar molt a entendre l’absurditat del món adult i les aparences. 

Quan el castellà se’m va instal·lar de manera permanent, El polizón del Ulises em causà una impressió molt fonda. ¿Per què un home busca refugi en aquella casa? ¿Qui era Ulises, i com és que hi ha un polissó a les golfes? Ana Maria Matute, gràcies a gavadals per obrir-me els ulls a la fantasia. Si no heu llegit res d’ella, ja esteu tardant: el discurs que feu per l’ingrés a la RAE és considerat una obra mestra de la literatura, tant per les veritats que dedica a les lletres com per denunciar que les dones són menystingudes pel fet de ser-ne. El meló de la “literatura femenina” el deixo per un altre article, i feu-me’n memòria.

(Obro un parèntesi tragicòmic) L’articulista es va llegir, amb devoció pròpia de l’època escolar, els llibrots del José Luis Martín Vigil, que no em van mantenir en vigília nocturna, ans al contrari: no en recordo res, ni la portada. Les que sí que tinc gravades, per la profusió de paraules iròniques i mastegots de crítica social, eren les del gallec Enrique Jardiel Poncela. Les riallades degudes a les novel·les –de dia i de nit– ressonaven per les cases on he viscut. Quin tou de disbarats se m’amuntega al cap en recordar-lo! (tanco parèntesi)

PS. Quan surti aquest article, un llibre de poemes que s’anomena Aumon ja tindrà padrins a Tàrrega. L’ha publicat Edicions Linx sota l’auspici del Ramon Masdeu. Té pròleg de l’Olga Xirinacs, i epíleg de l’Eduard López Mercadé. Jo me l’he llegit moltes vegades. Espero que vosaltres també ho feu –l’autora i articulista us ho agraeix–. Bon Sant Jordi a tutti!