Dia de la dona treballadora. Guaita, quina ironia. Perquè des que m’he assegut a l’ordinador, mira, he pensat que tampoc tot és tan brillant i llisca com la seda. Em refereixo a allò de la sororitat i d’agafar-se de la cintura a les fotos, mentre t’arrosseguen al centre per ser-ne el centre d’atenció. Que tampoc vull esmentar la queixa sempiterna de l'“és que a mi no em fan cas” i resulta que surt a 6 pàgines completes del Google, amb noms i cognoms i ciutat de procedència. Ni cal dir que voldria que sabéssiu de les que, sota el paraigua de l’ofensa imaginada i victimista, llencen dards i formatge podrit als que les han encimbellades, només per fer-se encara més altes. Sí, allò de pujar damunt dels cadàvers de les altres amb una bandera a les mans. Per ser dones així, mira, jo preferisc ser una pedra. 

Empatia, cal. I ovaris per denunciar qui maltracta, i fer-ho amb una trucada de telèfon, perquè a mi se’m regiren totes les cèl·lules si la meua veïna és arrossegada pels cabells davant dels fills. Que si aquesta dona estudia, i a voltes el cervell se li atura pel pànic d’una paraula a destemps en un exemple, cal acompanyar-la cap al camí de què vol ser. Ningú té cap poder per esporgar les branques d’aquest arbre que ara li floreix. La por ens tenalla –sí, a la cronista també– i l’estúpida síndrome de la impostora. “Seré capaç, m’ho mereixo?”. Quina ràbia em fa el menysteniment dels homes –homes havien de ser!– que ajunten mocador al cap i capacitats, només per acabar sentenciant: “Tenen tants fills com conilles.” És que els vomitaria al damunt, sense compassió. 
Mos hem fet a nosaltres mateixes. La meua mare plorava d’alegria quan em vaig llicenciar en una llengua estrangera. No crec que mai sàpiga si la iaia –que morí com un bebè nounat, maleït Alzheimer– estaria orgullosa d’aquestes lletres improvisades. Les altres que m’acompanyen en el trajecte són guaita de la igualtat que volem: quan portem les criatures que no parlen als CDIAP, quan gratem forces per treure’ns un graduat escolar, quan aprenem a escriure malgrat els llapis sense punta. Quan el divorci és la porta a la llibertat, quan treballar i escriure es fan amb les mateixes mans. Quan la substituta té dos fills i un que ha de venir al món, i és feminista. És que no se m’acut que no en fos, que no aplaudeixi les que han hagut de prescindir d’ovaris i úter per preservar la vida, i del seny n’han fet estendard. Dona no és mai sinònim de regal(ar). 

Ma mare –olor de bellesa, ulls de blau i resistència– un dia va penjar el telèfon als inoportuns que li regalaven –a tot en diuen regalar– una assegurança per a la vida eterna. “Prou feina tenim a viure”, em digué. Ara em ve a la memòria tenir la regla i drogar-nos per atendre clients, cosir faldilles, descobrir virus… no et queixis, et podrien acomiadar. Tu calla si el jefe et fot mà, d’aquest sou de merda que en depenen 5 boques. “Que no n’has de fotre res si tinc nòvio per fer de professora”, i que en sortir et vingui un plor amarg i fondo. A ell no li pregunten, cony. 

Vine, ansietat, a menjar-te la dona que soc. Dubta de pallassos i discursos. Ah, i envia a fer punyetes –sí, allò que penja de les mànigues– tot aquell que esborra noms i cognoms per “la mare de, la dona de, la companya de.” Riu, forta i segura, que sense el nostre origen del món res no existiria. També em referisco al quadre, què et pensaves? 

Invents i millores per a la vida quotidiana es deuen a dones ignorades.