La cronista escriu els articles tard i a l’ordinador. Esborra poc, no tira massa enrere ni es queda aturada, amb els dits suspesos en l’aire, planificant la propera tirallonga de mots. Consulta diccionaris a la xarxa: de sinònims, de frases fetes, d’ús, la Viquipèdia i altres llocs. Per deixatar la imaginació, tortura una aplicació de música i una altra de collarets estrambòtics. Abans que la internet ens dominés sense mesura, la cronista hauria escrit a mà i després transcrit a una màquina d’escriure això que ara sembla inimaginable. 

Si ara féssim un salt en el temps –posem uns quaranta-cinc! anys enrere– la cronista feia el mateix amb el bolígraf i el paper. Evidentment, lectors espavilats: abans de l’ordinador i el refotut Gmail, abans deia, hi havia paper de cartes, segells –ah, quina proesa encertar-lo!– i bolígrafs. Això succeí quan servidora complí els nou anys, i li feia goig saber de les amigues que vivien més enllà de la Curullada, o d’Igualada, que per a mi tot era lluny. Amb lletra rodona i lenta sortien cartes més o menys curoses, però efectives en els destinataris, només faltaria. Recordo que l’arribada d’una carta era esdeveniment i joia, i que en rebia moltes, potser massa. Els pares ja no feien l’entonació (“Nena, carta per a tu!”) si no era amb una factura inoportuna, o una invitació de bodes. Ai, ingenus lectors! Abans de l’arribada del 2.0, tot, tot, tot, era en paper. Les declaracions d’amor incloses –d’aquest tema en parlarem en un altre article, no patiu–. 

Japó, Estats Units, Argentina, França, Alemanya, Itàlia. La meua corresponent des de Finlàndia descrivia el clima amb precisió gairebé patològica. Ho feia en anglès, i afegia receptes de cuina vegetariana i fotos dels seus tres fills, de noms semblants. Al meu destinatari dels Estats Units li vaig mentir amb l’edat: va deixar d’escriure’m. Era guapo, coi. Des d’Alemanya m’enviaren una capsa amb galetes fetes a mà i amb “liebe”, que vol dir amor en alemany. La capsa arribà força sencera. No passà el mateix amb el contingut: fou objecte dels berenars amb te de totes les duanes entre ella i jo. L’espoliació –vergonya!– reduí el pes de les galetes en mig quilo. Ella es quedà entre atònita i wütend, i ja podeu preveure quin fou el resultat de la berenada. Emprenyada, volia dir. 

Dels d’aquí, de Catalunya, en tinc moltes. Crec que a muntanya i a mar molta gent sabia qui era per les cartes que escrivia, generosament i silenciosa. Del Paperino, botiga ja desconeguda per molts, el pare em va regalar paper fet a mà. Encara el conservo. D’una llibreria de Lleida, també extingida, una mida i un tacte exquisits. “Bond, soc paper Bond”, si em permeteu la broma sobre aquest tipus de material. Els retoladors feien il·legible la lletra, només els bons bolígrafs i la tinta s’hi quedaven. Un cop se’m va ocórrer decorar el sobre per les dues parts: destinatària i remitent. No n’hem sabut res més. Devia ser massa bonica per ser entregada. 

He tingut excel·lents corresponents, mediocres i pèssims. La pitjor –era una dona– fou una no-resposta a una carta de l’abril del 2003. Jo li descrivia el tràgic naixement del meu fill petit, el Lluc. Hi ha lletres que cal respondre, encara que sigui amb una sola paraula: petó.