“Ja és soci de XXXX? No? Miri, li canto els avantatges de… i amb aquesta promoció pot… i si contracta la nostra assegurança, li permet fer un viatge a Plutó completament gratuït.” Obres el moneder –ai, quina ironia!– i la poses a l'apartat corresponent a “plàstics d'interès variable”. 

Des que recordo, la targeta de fidelització ens lliga, amb frases més o menys encertades, a l'empresa o botiga o comerç que ens regala coses a canvi de les nostres compres (també anomenades visites). Quan dic “lliga” no vull dir relació sadomaso, per la qual la tortura i el fingiment de molèstia per ambdues parts són condició per a la venda. No pas. Diguéssim que, mitjançant un acord tàcit de no-agressió, tant clients com venedors es convencen d'una amistat amb interessos. Que l'interès es dosifica en el temps, tothom ho sap. Si visiteu el comerç amb un ram de flors, una entrada per al Barça femení o una per als Black Sabbath… decanta la fidelització cap a la persona darrere el taulell. I ara no rigueu sota el nas, que us conec. 

Repassarem les més anomenades, sense fer propaganda de noms propis. D'una coneguda marca de mobles-que-es-munten-en-un-dia, no t'asseguren que els visos vinguin tots en la mateixa capsa, i tu no en perdis cap mentre els muntes. De la d'anglesos que tallen coses, desconec si el benefici a favor de la llengua és el mateix que té l'usuària en emprovar-se'n les robes exquisides. De supermercats, els avantatges estan lligats a la gana i la neteja: això de ser Homo habilis no sempre és convenient, especialment si toca la butxaca. De les que promouen la cultura en totes les formes, observeu si només hi aneu per llepar els aparadors o l'ordinador amb les novetats editorials. De les de ferreteria, mentre no vinguin a casa a posar els plats al rentaplats i arreglin aixetes o esquerdes, miri… Deu ser que ara no em va bé. “Fan descompte als pocatraces?” 

Podríem mirar enrere amb nostàlgia, si us va bé. Una marca de roba per a nens m'oferia dues samarretes al preu d'una. Al meu fill només li feia gràcia un estampat. La no-tant-preferida servia de roba interior, i ara en desconec el destí final. Els supermercats que m'han atès sense discriminar-me també em prometien la felicitat suprema del 3x2. Se'm va quallar en sec aquesta felicitat en saber que pagava –oitant, què us pensàveu?– el tercer article, encobert sota l'oferta. Mentre rumiava si em convenia el tercer parell de mitjons blancs, els calaixos i la rentadora es conxorxaven a la meua esquena per perdre'n un de cada parell. I així tot: un cobriment de cor en cada tria. Un “sinvivir”, estimats. 

Acabo d'obrir el moneder per comprovar quina fe tinc en els comerços. Més de la meitat amb qui combregava fins al crèdit són als calaixos del despatx. Allà conviuen amb factures, rebuts, baixes per Covid i altres papers de rellevància passatgera. Una targeta per a dones amb 20 quilos menys que jo mateixa fa el ronso entre poemes d'una altra època. Plàstics desfavorits em diuen que allargar la garantia del matalàs em donava dret a una aspiració d'àcars gratuïta (em guardaré el que penso dels “treballadors” i de la seua “feina”). 

Sabeu a quines empreses soc fidel? A les que allarguen la vida mitjançant la donació de teixits, a les que acompanyen en vida i no et jutgen, a les que –sabent-ho de bon tros– els podré donar els ulls perquè una persona hi vegi bé. D'aquestes me'n faig incondicional, solidària, entusiasta. La *fidelització la deixarem per quan el DIEC2 l'accepti com a neologisme. I gràcies que li haurem de donar, esclar.