La política catalana transmet esgotament, denota certa decadència i final d'etapa. I el confinament i les mesures socials aplicades per tal de delimitar l'impacte de la pandèmia de Covid-19 sols han reforçat aquesta decadència. O potser l'han taponat temporalment, com qui posa un xiclet en un forat d'on s'escapa aigua. S'han ajornat decisions, prolongat períodes, retardat determinacions.

La Covid ha frenat els tempos de la política catalana i n'ha allargat els terminis. Ha proporcionat una extensió de mesos per al govern i per a la legislatura. Un govern i una legislatura íntimament lligats, altra vegada, a una resolució d'una sentència judicial. L'espasa de Dàmocles que es balanceja sobre el cap del president Torra. El final s'apropa, i, un cop més, no serem els catalans que decidirem autònomament: el nostre futur vindrà clarificat, accelerat o modificat arran de resolucions d'alts tribunals amos i senyors del destí de les nostres institucions.

Aquest temps letàrgic de la política durant el confinament ha sumat més cadència a les darreres passes d'un govern català que es donava per fet que s'acabaria aquest any 2020, però ningú sabia quan.

Un període polític, el del confinament, que ja va agafar el govern català en una posició de debilitat. Els socis de govern visiblement barallats, cadascú del seu pare i de la seva mare en gairebé tots els aspectes. Discussions públiques i privades. Confrontació i roba bruta estesa al sol, sense rentar. Baralles per la gestió de la crisi, el procés contra Laura Borràs… I a tot això cal sumar el batibull majúscul de la gran i diversa família postconvergent, en plena eclosió, i els altars encensats per les eleccions d'Esquerra Republicana.

I si mirem estrictament el govern de la Generalitat, veiem un president Torra de sortida, i massa vegades més mimetitzat amb la seva caricatura que amb la figura d'un president de govern. I també uns consellers responsables de les carteres més implicades amb la gestió de la crisi del coronavirus dels quals costa trobar coses bones a dir. I aquí la cosa va repartida a bandes iguals entre socis de govern: Alba Vergés a Sanitat, Meritxell Budó com a portaveu, Miquel Buch a Interior, Josep Bargalló a Ensenyament o Chakir el Homrani a Treball i Afers socials.

És obvi que costa trobar polítics que hagin sabut gestionar una crisi sanitària, social i econòmica com aquesta. Ha estat, és i serà, quelcom molt complex, però la bona democràcia es basa en les societats que són crítiques amb els seus governants i que els demanen explicacions. I la gestió d'una crisi, com la pandèmia que encara no ha marxat, requereix moltes explicacions, i ben donades.

Aquest final d'etapa polític allargassat de Catalunya també requerirà moltes explicacions, i el període que vingui després segurament encara més.