La política nacional ha entrat en suspensió. Punt i a part. L'epidèmia de coronavirus Covid-19 necessàriament ha comportat una aturada del dia a dia de la política del país. Quin sentit tindria amb la gent confinada a casa? País confinat, política confinada.

Un bon polític és aquell que sap quan ha de fer de gestor i no de polític. Un bon polític és aquell que sap quan ha de deixar de fer política.

A l'Estat espanyol, i també algunes vegades a nivell català, no tothom ho entén així. Però prefereixo no aprofundir en aquest tema, perquè això realment sí que fa posar malalt…

Certament, tant en l'àmbit polític català com en l'espanyol s'ha entrat en un parèntesi. Ha de ser així. Però quan tot això passi, a Catalunya esperarem, de nou, la convocatòria electoral, pendents dels partits, dels presos polítics, del que digui el president Puigdemont, i esperant, en definitiva, que el Parlament aprovi els pressupostos. Confiem que els nostres parlamentaris siguin diligents i veloços i aconsegueixin aprovar uns pressupostos tan necessaris. Ara tot anirà més lent i més tard, però tard o d'hora faran falta uns pressupostos, que potser ja estaran descontextualitzats; però més valdran aquests mil vegades, que cap.

Quan s'aprovin suposem que, si el context ho permet, el president Torra tornarà a sortir a parlar des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat i ens dirà quan tornem a votar. Això anant bé, ja que sempre hi ha un Tribunal Suprem disposat a modificar els plans a cop de destral.

Aleshores caldrà veure com anirà la campanya electoral, amb una Esquerra Republicana que sembla ser la capdavantera de la cursa, amb un Pere Aragonès com el candidat més clar d'ERC. El candidat del sit and talk. Asseguts n'estan, això sí, però esperant que algú s'assegui a l'altre costat de la taula. Confiar en un personatge com Pedro Sánchez i amb els personatges que el rodegen (Redondo, Ábalos, Calvo) és molt confiar. Quan tot això passi, esperarem veure com prosperen les taules de diàleg.    
Ja veurem si aquest excés de confiança, el discurs avançat d'un possible tripartit i els seus girs argumentals passen factura a Esquerra a l'hora de votar, o si les urnes els donen el sorpasso somniat i arriben a ser la primera força política del país.

I pel que fa a Junts per Catalunya hi falta un candidat i això ja indica un gran desconcert. Cap dels candidats que s'indiquen sembla que sigui el designat ni que tingui una potència clara, ni està clar que l'opció virtual Puigdemont segueixi sent vàlida. Que aquesta ultra-Quaresma serveixi també com a extra de reflexió.

Veurem també com la gestió d'aquesta epidèmia passa factura, o no, als representants polítics. És ben sabut que als humans ens agrada, en general, oblidar ràpid. És un mètode de supervivència i d'avançar. Potser quan tot això passi voldrem passar pàgina i tornarem a les nostres vides de sempre i a les nostres baralles polítiques de sempre. Pot ser. I a dia d'avui, tant de bo així sigui. Que ens puguem barallar molt, sisquere!