No he titulat aquestes línies amb la paraula coronavirus, per si els amables lectors volen evitar una mica el tema. Però en realitat sí que vull parlar d'una reflexió al voltant de les conseqüències de l'epidèmia. Voldria parlar de l'empatia. L'empatia cap als altres, tan necessària sempre, però ara més. No és un concepte filosòfic, és un concepte social.

L'empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb l'objecte, grup o individu amb què algú es relaciona.

Empatia cap als metges, empatia cap als veïns, empatia cap a la gent gran, empatia cap als repartidors a domicili, empatia per tots aquells que han seguit treballant, perquè tots poguéssim seguir vivint com fins ara, encara que tancats a casa. Empatia cap als altres. L'empatia no és un bé abundant, però és necessari. És just i necessari.

En realitat no tenim motius per no sentir empatia. No cal que sigui simpatia, però sí empatia. No tenim motius per estar enfadats cap a la societat: no ens cauen bombes a sobre, no ens matem voluntàriament els uns als altres, el que mata és un virus quasi incontrolable. Vivim com en una guerra, però no és una guerra, i ens hauríem d'avergonyir de queixar-nos de la nostra situació actual, asseguts als nostres sofàs, passant-nos bromes des de mòbils d'última generació, i tenint la panxa plena, perquè als supermercats no s'ha aturat l'abastiment. Caldria aturar-nos en la guerra que van viure els nostres avis, i les misèries de la història, i ser una mica més considerats i respectuosos abans de queixar-nos, i aquest és el primer pas per sentir empatia cap als altres i ser considerats.

Empatia cap als polítics que els toca gestionar la crisi des del govern? Doncs també. Algú dels qui els critica es voldria posar al seu lloc en un moment com aquest? Algú voldria ser ministre durant una guerra en l'actualitat? Ho farien millor els grans líders polítics del passat idealitzats? Ja us dic que no. No en una actualitat lligada a la instantaneïtat, als mitjans de comunicació omnipresents, al Twitter i a la nostra arrogància mancada d'empatia. Tots ens creiem molt llestos. Tots ens sentim capacitats d'opinar de l'altre. La palla a l'ull de l'altre i la biga al propi. I ningú es veu el propi gep. Cal que mirem l'altre amb respecte i comprensió. Cal que intentem posar-nos a la pell dels altres, a les sabates dels altres, que diuen els anglesos. Quin govern ho faria bé davant d'una crisi tan imprevisible i tan greu com l'actual? Hi ha governs que ho fan millor o pitjor, però perquè hi ha estats i sistemes polítics que funcionen millor o pitjor. I no pretenc defensar-ne cap en concret perquè les pífies queden molt repartides. Si llegiu "el govern d'Angela Merkel és el que ho fa millor", certament, la cancellera alemanya és de les millors polítiques dels nostres temps, ella mateixa és científica de professió, i tot hi fa; però si ho gestiona bé és també perquè el sistema polític alemany funciona bé, perquè la societat actua bé i perquè tots i cadascun dels professionals del ministeri fins a l'última metgessa o infermera fa la seva feina excel·lentment.

I és sobretot pels professionals que fan possible que tot vagi millor que cal que sentim empatia. Empatia cap als altres. Apliquem-la en les nostres accions i intentem fer més fàcil un moment molt difícil.