Finalment. L'Estat espanyol comença una nova legislatura amb Pedro Sánchez al capdavant del govern de nou. El primer govern de coalició a l'estat des de temps de la Segona República. Una anomalia en un context europeu on veiem que les coalicions són quelcom molt normal: a Itàlia, els Països Baixos o a Bèlgica són imprescindibles, també en veiem a Àustria, Dinamarca o Alemanya, etc.

Sánchez volia governar en solitari. Es resistia a compartir el govern amb cap altre partit. Volia governar sol amb suports externs, per no mullar-se i quedar-se al centre. Els seus assessors àulics van arribar a creure que podria governar ara amb el suport de Podem, ara amb el suport de Ciutadans, amb una geometria variable parlamentària que li evitaria posicionar-se amb l'esquerra o el "centre-dreta". Però ni Ciutadans és de centre-dreta, ni això va ser possible, ni les eleccions repetides ho van permetre…

Amb la repetició electoral, Ciutadans es va trobar amb el que es mereixia, i Podem va passar a ser l'única alternativa. I Pablo Iglesias se'n moria de ganes. Ara serà vicepresident d'un govern amb quatre vicepresidències sols per diluir-lo a ell i el seu ego. Quatre vicepresidències és quelcom inaudit: els belgues ara tenen quatre viceprimers ministres, però és perquè el govern està format per quatre colors polítics diferents. Té un sentit…

Iglesias serà vicepresident de Drets socials, però sense les competències en Igualtat (que seran de la senyora Montero, la seva número dos del partit i esposa), ni Seguretat social o Migracions. Tampoc tindrà la competència de Treball, que en aquest cas serà un ministeri per si sol (encertadament) i per a una companya seva de partit, la gallega Yolanda Díaz. Felicitats, senyor vicepresident.

Amb aquest primer despropòsit en vénen més, en un executiu elefàntic de 22 membres. L'únic que valoro com a positiu de repartir les competències en molts ministeris és que així s'impulsen més alguns temes. Cada ministeri vol dir un ministre liderant i perseguint alguns temes, i donant nervi a les seves polítiques. Tant de bo sigui així, per a bé. Sort i encerts a tots ells.

Però cal reconèixer com a controvertit i criticable tenir un ministeri de "Consum". Què vol dir un ministeri de "Consum"? Fins ara era una competència del ja molt prim ministeri de Sanitat, que no té competències gairebé perquè estan transferides a les autonomies. Consum també podria tenir sentit dins el prim ministeri d'Indústria; però no: tindrem ministeris de Sanitat (serà ministre el dirigent del PSC, Salvador Illa), d'Indústria (hi segueix Reyes Maroto, amiga i companya de Sánchez del PSOE madrileny) i de Consum (Alberto Garzón, que ara, de cop, és "comunista").

Dintre de la línia de "subministeris" que Pedro Sánchez ha apostat per crear per diluir la presència de Podem dins del seu govern i mantenir el poder per part del PSOE, tindrem també tres ministeris que en podrien ser un: Educació, Universitats i Ciència. En podrien ser un perquè el ministeri d'Educació quasi tampoc té competències (traspassades a les comunitats autònomes), i perquè no s'entén crear un ministeri d'Universitats per una banda i un de Ciència per una altra. El professor Manuel Castells, que ara sols serà ministre d'Universitats, podria ser un magnífic responsable d'una cartera conjunta dels tres àmbits.

Aquest "Govern Sánchez 2" es posa en marxa. Temem que l'alternativa és terrible, i, per tant, esperem que aguantin, ni que sigui un parell d'anys, amb uns pressupostos que sembla que han de poder aprovar. Esperem que sàpiguen deixar els personalismes de banda (tot i que no és precisament l'estil ni de Sánchez ni d'Iglesias), que escoltin, que siguin raonables, que treballin, que treballin molt, i que donin a l'Estat espanyol una agenda modernitzadora, una agenda de progrés. En relació al "tema català", millor no guardar grans esperances.