Itàlia traspua art. Les ciutats estan plenes de museus i edificis emblemàtics, i hi apareixen ruïnes com bolets. L’art i la història són consubstancials amb la personalitat italiana. Attilio Stramare és un dels molts italians que experimenta intenses emocions davant la bellesa artística. Nascut a Spresiano (província de Treviso, regió del Vènet), exerceix de targarí perquè no ha estat capaç de viure de la pintura com li hauria agradat. És expert en els marcs que enalteixen l’obra artística dels pintors. La seva és una obra tan creativa com pot ser la d’una modista quan fa un vestit. Ell mateix se sorprèn del que dona de si aquest món, perquè els marcs no s’acostumen a canviar. 

Porto trenta-cinc anys ocupant-me de la producció de marcs. Conec bé el mercat europeu. He treballat en diversos països, així com també al Brasil. Ara treballo a cal Graells. He tingut la sort de trobar-me amb aquesta família, que té un potencial enorme en el sector de les motllures i marcs, oferint productes de gran qualitat. Em van venir a buscar quan a Itàlia patíem una greu crisi. Volien ser no només comercials, sinó també productors. M’he trobat amb una gent que sap treballar i que m’ha ofert un marge de confiança que és d’agrair. El meu germà ja hi treballava, però a mi em costava deixar Treviso. Després també vindria un altre germà. Ara els tres estem instal·lats a Tàrrega. Al març va fer set anys que vaig venir aquí. Tinc motius per ser feliç: treballo a gust en allò que m’agrada, a Molgra he conegut la meva companya i la seva filla, i visc en un poble de grandària semblant a Spresiano, Tàrrega. Mira, vaig venir amb 75 kg… i ara en peso 90!

Quin país us fa la competència?

No t’ho sabria dir, potser la Xina, perquè són capaços de copiar-ho tot. Ep!, la pizza no, eh?

Què destaques de Tàrrega?

El caliu de la gent. És un poble hospitalari, acollidor, de tracte exquisit, que m’ha fet sentir un més. Té bars i bones terrasses, que permeten una gran interrelació social. Aquest aspecte es fa molt palès amb el bon temps, on hi ha una efervescència especial. Jo destacaria, també, la seva envejable posició geogràfica, a una hora del mar i a una hora de la muntanya. A Tàrrega no hi falta de res, ho acabes trobant tot. Els catalans teniu fama de ser tancats; també la tenim els del Vènet, la meva regió. Potser per això mateix no ho he notat i, com nosaltres també, un cop fet el primer pas després tot resulta més fàcil. Visc al Maset, a tocar de la natura pròpia de la zona, i t’asseguro que gaudeixo molt de les meves passejades amb el gos pels camins de l’entorn. Ara, amb la primavera, l’espectacle natural és fantàstic, digne de la Toscana. El contrapunt és la boira… No m’hi acostumo! Al meu poble també n’hi ha, però no passem dies i dies sense veure el sol. Recordo que el primer any va ser horrible, perquè se’m va fer eterna, la boira. No m’agrada! 

Itàlia, país de contrastos?

No sé si es pot definir així, però és evident que n’hi ha… La màfia i el Vaticà! En el mateix Vaticà, hi ha un gran contrast entre el que es predica i el que es veu: tresors artístics d’incalculable valor, anells d’or de cardenals que viuen en palaus… A fora hi ha pobres demanant caritat. Vols més contrast que aquest? Al Vaticà li aniria bé obrir portes i airejar-se. El papa Francesc ho va intentar, però la tradició pesa molt i la cúria vaticana s’hi aferra. D’uns anys ençà hi he reflexionat força en això. Jo pensava que aquí éreu més creients, però m’adono que l’escola no dona importància als continguts religiosos. Allà la mainada té uns mínims (senyal de la creu, oracions, celebracions…) que aquí no té. La vivència religiosa és més forta a Itàlia, està més arrelada. Et poso un altre exemple de contrast: quan un entra en un clan mafiós li fan un tall al dit, de manera que la sang que n’emana caigui sobre la figura d’un sant; aquest és el jurament de fidelitat. És com un bateig.

Podeu llegir el reportatge complet aquí