Catalin ha tastat la fredor inhòspita del carrer a Valladolid, sense badar boca. Aquí l’obre i s’obre per explicar-nos l’experiència d’immigrant romanès. Cata, com se li diu des de la coneixença, ha trepitjat territori espanyol de sud a nord fins a fer cap a Tàrrega, gràcies a l’empresa Laumont. És un expert rastrejador dels envitricolls sorprenents amb què la vida assalta les persones oblidades. No resulta fàcil seguir el seu relat, però és un home amb cara i ulls. Una cosa no contradiu l’altra. Personifica el caigut que s’aixeca amb perspectives de futur. En acomiadar-nos, una trucada de la noia romanesa que conegué poc abans de Nadal l’endinsa en un bàlsam de placidesa. 

Pertanyo al districte d’Arges, en concret soc de Rucar-Bran. No és perquè sigui el meu poble, però està situat enmig d’un paisatge natural fantàstic i en una de les zones més espectaculars de Romania, molt a prop dels Carpats meridionals, a Transsilvània. La meva vida es va capgirar als catorze anys, quan els meus pares van morir en un accident de circulació. Van perdre el control del cotxe perquè la carretera estava gelada, cosa molt freqüent en els hiverns romanesos. Vaig tenir sort de la meva àvia materna Elisabeta, que m’acollí. Per a mi ella ha estat la meva segona mare. Sempre que puc la vaig a visitar. Encara viu. L’any següent de l’accident, em vaig posar a treballar d’estranquis (era menor d’edat) en una empresa d’un familiar a Bucarest, fins que l’empresa se’n va anar a l’aigua. És quan cerco una sortida fora del país, a Europa. M’és igual el país on anar, si Noruega, els Països Baixos o qui sap quin. Tinc clar que no vull anar a Alemanya (no tenen bon tracte amb segons quins immigrants) ni a França (no parlen bé dels espanyols). Un amic em comentà la possibilitat d’anar a prop de Sevilla, a Lora del Río, i jo que me n’hi vaig. Té els mateixos habitants que Tàrrega, però el caràcter de la gent és força diferent. Allà són molt oberts, efusius i propers, no et sents mai sol. Aquí la gent és més tancada, va més a la seva. 

Ja ets a Sevilla!

És l’inici d’un llarg periple que em durà per diferents parts d’Espanya: Castelló, Albacete, Ciudad Real, Jaén, a la serra de Cazorla… Sempre com a treballador del camp. Molta oliva verda recollida a mà, molta oliva negra recollida a màquina. És un treball summament intens de tres o quatre mesos, depèn de la finca. Plasència, Segòvia, Valladolid… Sempre convivint amb altres romanesos que estan en la mateixa situació que jo, això és, treball temporal, dur i mal pagat… Com a la pel·lícula 12 anys d’esclavitud, perquè te’n facis una idea. Sort que la meva documentació no la vaig perdre mai. Si convius amb gent del teu país, no s’aprèn la llengua castellana ni cap altra, és impossible. Després de tant de temps, no sabia ni un borrall de castellà. El castellà em va costar, com ara també em costa el català. Ah, una cosa: el territori espanyol més diferenciat de la resta, i a molta distància, és el País Basc. He estat a Bilbao i en puc donar fe.

Quin és el teu pitjor record?

Hi ha un any que me’l passo al carrer, a Valladolid. Demanava almoina, sempre al mateix lloc. Hi havia una filla d’una senyora que passava a diari on era jo per anar a treballar. M’ajudava un dia amb vint cèntims, un altre amb mig euro… A poc a poc la gent em va anar ajudant amb un parell de mitjons un, l’altre amb un entrepà, algú amb roba… La senyora, mare d’aquella noia, m’oferí un treball de neteja en una fusteria. No saps com s’agraeix que algú et doni una oportunitat de dues hores al dia, quan tan sol et sents. Després seguia al carrer… Dormia al costat d’un caixer, no a dins, a fora. A aquesta senyora li estic tan agraït que encara ara a vegades parlem pel mòbil. A més, em va pagar dos mesos de classe per aprendre castellà. Gràcies a ella puc parlar amb tu. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí